L’Art d’Observar
Pau Farràs
Encara ara, després de força temps, recordo la mirada d’una nena de prop de tres anys que jugava amb una altra nena i que, tot d’una, va parar el joc tot mirant-me fixament. Havia alçat la mà com si anés a pegar la seva companya de joc, però en tenir la mà enlaire va aturar el gest i, encara amb la mà alçada, com si hagués congelat el moviment, em va mirar, va mantenir la mirada per uns instants i la va abaixar sense arribar a tocar ningú. Jo no havia dit res de res, no havia insinuat cap gest ni cap intenció. Per un moment em va semblar que la petita esperava quelcom de part meva. Però jo no vaig actuar. Sense que li fes cap reflexió, ella mateixa semblava haver reflexionat perquè no va pegar l’altra nena. Aquesta escena, que després he tornat a observar en situacions semblants, em va impactar molt.
Hi ha un conte de l’escriptor Dino Buzzati, anomenat El gos que va veure Déu, que em fa pensar en l’escena que acabo de descriure. Aquest conte explica com un bon dia apareix al poble de Tis un gos a qui anomenaven Galeone, un gos que “no és ni rabiós, ni té mal geni”. Per un fet fortuït, va començar a córrer el rumor entre els vilatans de Tis que Galeone havia vist Déu. “Galeone, amb extraordinària familiaritat, va d’un lloc a un altre, entra a les fondes i als estables. Quan menys us l’espereu, heu-los aquí, en un racó, immòbil, mirant fixament i ensumant. […] Els homes ja no se senten sols ni quan són a casa amb les portes tancades i barrades.” I comencen a canviar la seva manera de fer. Així, en veure el gos, un botiguer para una discussió amb la seva dona, una veïna que parlava malament de la muller de l’alcalde comença a dir que troba que aquesta és una bona persona, l’amo de la bòbila que és a punt de despatxar un manobre claudica de fer-ho, uns lladres de bicicletes es desdiuen de fer un robatori, el forner deixa de fer la cisa… I així tantes i tantes altres escenes. “Per què aquestes i tantes altres coses? […] tenen por d’un gos, no que els mossegui, simplement tenen por que el gos els judiqui malament.” Els veïns i veïnes se senten ambivalents davant del gos, de vegades senten que els fa nosa i, tot i que no gosen dir-ho, voldrien fer-lo desaparèixer; d’altres vegades, quan el gos passa per mals moments, senten compassió i l’ajuden, li porten abric i menjar. No revelaré el final del conte, però podríem dir que a partir d’un moment donat, quan la gent de Tis veia qualsevol gos que s’assemblés a Galeone, sentien la seva mirada damunt seu. A qui pertany en realitat aquesta mirada, la mirada del gos? És la mirada d’algú extern o és la pròpia mirada sobre si mateix? En una ocasió, mentre observava com jugaven uns infants en una escola bressol, vaig presenciar com un d’ells amb certa dificultat de relacionar-se amb els companys va ser, per uns moments, l’ase dels cops: els companys es van queixar a la mestra del comportament d’aquest nen i la mestra, sense arribar-lo a renyar, va advertir el petit. Recordo molt bé que en aquell moment em vaig preguntar si el petit tenia dificultat de relacionar-se perquè li faltaven models de relació, si li mancaven hores de joc i carantoines amb els adults propers, però no en vaig dir res a la mestra. La setmana següent, es va tornar a produir una situació semblant, però aquesta vegada la mestra, davant la queixa dels companys, va tenir tota una altra actitud: va agafar el petit en braços i va començar a parlar-hi, a jugar-hi i a fer-li moixaines. Em pregunto, doncs, si un gos com Galeone, ens pot prestar de tant en tant la seva mirada per ajudar-nos a fer una cosa molt difícil: la de poder-nos veure a nosaltres mateixos, com actuem, què fem, però també com podríem actuar i què podríem fer.
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
