11.9 C
Sant Gervasi
| Divendres 26 de febrer de 2021 |

Mercè Pàniker i Alemany, la ‘millor ciutadana europea’

Què porta una empresària exitosa a afirmar que “el que s’ha de donar als pobres no són diners, sinó poder, i el poder, en aquest cas, és la unió”?

Història

Manuel Castellet

Què porta una empresària exitosa a afirmar que “el que s’ha de donar als pobres no són diners, sinó poder, i el poder, en aquest cas, és la unió”? És una frase que representa plenament Mercè Pàniker, però que és fruit, també, dels seus orígens.

La mare, Carme Alemany, una catalana de la burgesia, culta i refinada, que no va dubtar a treure-la d’una escola religiosa per classista i poc avançada per inscriure-la a l’Institut Maragall de Barcelona, que, com diria la pròpia Mercè “em va obrir el món”. Potser això la va dur a ella, molts anys més tard, a impulsar la creació d’escoles laiques a Barcelona. I el 1936, a l’inici de la Guerra Civil, la va enviar, junt amb el seu germà Raimon, a un internat a prop de Bonn (Alemanya) per completar els estudis secundaris.

El pare, Ramuni Pàniker, era nat en un poble de l’estat de Kerala, a l’Índia, llicenciat en Química per la Universitat de Madras amb medalla d’or i un màster per la Universitat de Leeds (Regne Unit), amb una beca que li havien concedit. A causa d’alguns problemes per haver participat en els moviments independentistes del seu país natal, es traslladà a Barcelona l’any 1914, on dos anys més tard es casaria amb Carme Alemany. S’instal·laren en un pis del carrer del Rector Ubach, al barri de Galvany, on van néixer els quatre fills: Raimon (vegeu El Jardí, núm. 60 p. 28), Mercè, Josep Maria i Salvador.

En la filla Mercè, nada el 27 de febrer de 1920, conflueixen la clarividència i decisió de la mare amb el rigor, emprenedoria i pensament orientalista del pare, que fan d’ella una de les dones catalanes més destacades del segle XX.

Acabada la Guerra Civil, es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona el 1943 i s’incorporà a l’empresa de tints i coles, Paniker SA, fundada pel seu pare l’any 1922. Posteriorment, a la mort d’aquest el 1954, va dirigir l’empresa durant 20 anys, amb una formació sòlida adquirida a la Uni­versitat de Leeds amb un màster de química aplicada a la indústria del cuir. El 1974, va abandonar l’empresa familiar i va crear la seva pròpia empresa, Bel·liena Quimica SA, amb seu a Villena, a l’Alt Vinapoló, un municipi alacantí que limita amb Múrcia i Castella-la Manxa. Una carrera empresarial de primer ordre.

Ramuni i Mercè Pàniker el 1949, al despatx de Paniker SA © Cedida per la família Pèlach-Pàniker

No es va limitar, però, a la direcció de les empreses, sinó que fou molt activa en l’àmbit associatiu professional. Ja a l’any 1950, juntament amb altres empresaris del sector químic, havia fundat l’Asociación Química Española de la Industria del Cuero, que va presidir durant anys; després, fou presidenta de la Unió Inter­nacional de Societats de Químics i Tècnics de la Indústria de l’Adoberia, i també de l’Associació de Químics de Catalunya —que s’uní al Col·legi Oficial de Químics de Catalunya. Membre activa de la junta directiva de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya, en els anys 80 fou directiva  de l’empresa TYCSA, amb filials en diversos països europeus.

Defensora dels drets de les dones

Sempre, en tots els àmbits de treball i en totes les societats professionals, va promoure la igualtat de drets de les dones i va defensar la importància de la seva independència econòmica com a clau per a la seva autonomia. Als anys 80, va donar suport a la creació i el desenvolupament de l’Institut Català de la Dona. El 1992, va ser cofundadora  de l’entitat d’àmbit europeu FEMVISIO, una xarxa internacional d’empresàries per col·laborar i donar-se suport. Va participar l’any 1995 a la Conferència de Pequín sobre la Dona i va exercir com a consultora de la Comissió Econòmica i Social de les Nacions Unides.

Ja en l’etapa final de la seva trajectòria professional, va ser designada membre de l’Organització de les Nacions Unides per al Desenvolupament Industrial (UNIDO), que la va dur a fer missions d’assessorament industrial a diversos països d’Àfrica i d’Amèrica del Sud. Arreu on anava, deixava petjada i reconeixement.

Una dona independent, tant de pensament com d’acció, que emocionalment predicava l’espiritualitat a partir de l’amor per les persones i de la voluntat de canvi i millora del món. Havia exercit càrrecs en empreses, havia estat membre destacada de societats, havia estat líder en la inclusió de la dona a alts nivells professionals —ella, que havia estat tantes vegades l’única dona en els àmbits que tractava!— i havia col·laborat amb la màxima organització internacional. Però, més d’una vegada, havia esmentat el desig de retornar al país natal del seu pare, l’Índia, tot allò que ella n’havia après: la seva concepció del treball i la necessitat d’impulsar el talent com a element per poder dur una vida plena. Fou així que l’any 1998 va crear la Fundació Ramuni Paniker Trust, a l’estat indi de Kerala, amb l’objectiu d’ajudar econòmicament i d’orientar professionalment estudiants amb talent i pocs recursos econòmics, una fundació ben activa actualment. “Precisament, tot va començar amb una beca que li van concedir al meu pare”, va dir més d’un cop.

La Generalitat de Catalunya va honorar la seva trajectòria vital i professional concedint-li l’any 2007 la Medalla President Macià, per una trajectòria brillant com empresària i per la defensa del paper de la dona en el món empresarial i polític. I el mateix any, l’entitat luxemburguesa Fondation Mérite Européen li va atorgar la Medalla d’Argent a la millor ciutadana europea, per les seves contribucions a la presa de consciència de la Unió Europea.

El 1948 es va casar amb Joaquim Pèlach i Feliu, metge psiquiatre originari de can Pèlach (Sant Dalmai, de Vilobí d’Onyar). Va quedar vídua sobtadament, amb quatre fills d’entre 0 i 10 anys, i va tirar endavant la família tota sola. Va viure tota la vida a Sarrià – Sant Gervasi: va néixer el1920 a Rector Ubach, l’adolescència i joventut la passà al carrer Pomaret, prop del passeig de la Bonanova, on els seus pares es van fer un xalet i d’on va sortir per casar-se el 1948. Més tard es van arreglar el pis de dalt de la mateixa casa de Pomaret, llavors carrer del Doctor Roux, i que va heretar. Finalment es va traslladar al carrer Iradier, on va morir a 91 anys, el 28 de gener del 2012.

Per més informació sobre Mercè Pèlach, es pot consultar el dossier fet en motiu de 100 anys naixement Mercè Pàniker.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.