21.2 C
Sant Gervasi
| Dilluns 21 de setembre de 2020 |

Dia Mundial del Refugiat: On crema el sol, on no hi ha ombra

En el Dia Mundial del Refugiat

Roser Díaz Martin
Vaig cursar els meus estudis a les Teresianes del carrer Ganduxer i he viscut tota la vida al barri. Vaig llicenciar-me en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i tinc el curs d’adaptació pedagògica. He treballat durant 32 anys en el món de les mudances, on encara soc comercial. M’agrada la poesia i l’any 2009 vaig publicar el poemari Por tísoy, sé túpor mi. He guanyat diversos Jocs Florals, i el juny del 2018 vaig obtenir el segon grau de xinès per la Universitat de Pequín. També em dedico a fer estudis històrics d’edificis de Barcelona per presentar a l’Ajuntament. I com no, col·laboro amb El Jardí des del juny del primer any que va sortir.

Poesia

Roser Díaz

“On crema al sol, on no hi ha ombra,

on s’encenen les ànimes dissolutes,

Publicitat

i on ventegen  i  ululen les palmeres,

enllà endins de la por,

on marxa la vida per guanyar-se,

on l’oblit no només és el passat, si no el present,

trontolla un somriure d´infant.

Se l’hi esmunyia una llàgrima al dir-me adéu.

Avui, potser serà un home,

no sabrà res de mi,

potser la cortina de l´oblit m’afavoreix,

pensarà que el seu pare es un triomfador

I que viu molt bé, a la terra del nord,

on tothom s’arrisca per entrar-hi.

Pensarà que potser té altres fills, que saben llegir i escriure,

que tenen roba  i menjar.

Pensarà que no recordo la seva mirada suplicant e innocent.

I  jo aquí atrapat entre el no res, per sobreviure,

escanyat per una societat  en la que ni tan sols  existeixo.

Fariseu, venedor de fum,

a tots els meus vaig dir que tornaria.

No hi  ha preu per la por,

pel valor, per l’esperança ,

En un món nou, en una nova vida.

Paradís humà. Somni inexistent.

L’ànima, ofegada en un mar inhòspit.

El cos, dolgut  mil ferides  en el cor.

Per ells, pels que creuen em mi,

pels que encara  estic viu i no sóc un record,

per aquells que em veuen com un heroi,

per tots els que en quedat enrere.

Busco un miracle i la sort

que no te aquesta drecera.

Exhaust i perdut la força i el valor.

Passa el temps, tot hi canvia .

Ara soc un indigent

sense casa, sense sostre.

sense feina ni aliment.

Rodo pels carrers

cap cot, en veuen sense mirar.

recullo i venc la  ferralla

per sobreviure i menjar.

Sense pensar més camina solitari.

Per ell el Déu, ja no té ni santuari.

No hi ha demà, només un  mal passar.

 

No té una llar, i trepitja el carrer,

Menjant el que pot i dormint al caixer.

On crema el sol, on no hi ha ombra,

torna cada nit i la seva ànima és lliure.

I quan s´amaga el sol d’aquesta ciutat,

en el seu somni llueix més fort que mai

el sol  de la terra que vaig deixar  enrere,

perquè en el seu record, no hi ha mai ombra. “

Reportatge de El Jardí a refugiats als nostres barris

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.