22.3 C
Sant Gervasi
| Dijous 24 de setembre de 2020 |

Ser districte d’acollida: un repte com a barri

Algunes persones que fugen de la violència als seus països d’origen cerquen refugi als nostres barris. Diverses institucions i veïns els donen suport, de vegades, però, també es troben amb la cara més agra: el rebuig

Elena Bulet
Intento explicar històries de la millor manera possible. De vegades amb paraules, de vegades amb imatges, però sempre amb la voluntat ser fidel a allò que es vol transmetre. M'apassiona la cultura i la societat i tenir l'oportunitat de poder reflectir la seva realitat al districte.

Reportatge

Juanjo Compairé i Elena Bulet 

Dia a dia ens creuem amb persones pel carrer, cadascuna amb la seva motxilla, cadascuna amb vivències que moltes vegades no podríem ni imaginar. Històries com la de la Shahd, l’Adama (nom fictici), o el José. Aquest mes recollim en forma de reportatge els seus relats de superació personal. Uns relats que comencen tots ben lluny d’aquí, però que no se sap com acabaran. De moment, es creuen els tres al districte, buscant asil.

L’inici de la fugida

Publicitat

La Shahd Zaroor va marxar fa 6 anys de Síria. “Vam venir després d’un atac amb armes químiques a Damasc”, explica mentre beu lentament un cafè amb llet. A poc a poc, la Shahd es va obrint i relata el seu èxode. Va venir a Rubí amb la seva mare i dues germanes, perquè hi tenia un tiet. Gràcies a aquest fet va poder aconseguir el visat. “Teníem bitllets d’avió d’anada i de tornada”, confessa la Shahd, “però mai ho hem fet”. La Shahd explica que la gent no li dona importància a les persones refugiades, “és com una onada que ja ha passat”. Però ella n’és plenament conscient: “els refugiats no som només els siris. Els qui creuen el mar posant la seva vida en risc, vinguin d’on vinguin, també són refugiats”.

Shahd Zaroor, estudiant siriana d’arquitectura © Elena Bulet

Sense conèixer-la, la Shahd fa referència a la història de l’Adama Keita. L’Adama va marxar de Costa d’Ivori perquè hi havia màfies que l’amenaçaven des que tenia 14 anys. Mentre ensenya fotografies dels nens que recluten des dels 12 anys, explica la seva història: “Estic segur que, si no arribo a sortir, m’haurien tallat una mà o m’haurien fet un tall al braç per negar-me a entrar en una banda. De fet, hi tinc una marca en senyal d’aquella amenaça.” L’Adama també va protagonitzar una altra Odissea: com que és mecànic de cotxes, va travessar tot el Nord d’Àfrica pagant-se el viatge amb les feines que anava fent a Mali, Mauritània, el Sàhara Occidental, Marroc… Fins que va arribar a les portes de Melilla, on va passar un any i mig vivint als boscos. Finalment, quan va poder fer el salt de l’estret de Gibraltar dins d’una pastera, va ser rescatat per Salvamento Marítimo.

José Mayron, hondureny, també explica una història similar, sempre marcada per la violència: les pandilles l’extorquien, a més amb la connivència de la policia, i va haver de marxar: “Molta gent jove, si no vol entrar en aquest món de les pandilles, opta per marxar. No hi ha possibilitat de quedar-se i plantar cara a la delinqüència”. El José, tot i que no té més que 24 anys, ha intentat quatre cops entrar als EUA i quatre vegades ha estat deportat. Viatjar a través de Mèxic en camions sense ventilació, estar a punt de ser assassinat per les bandes de sicaris que controlen el pas de la frontera i travessar de nit el Rio Grande… Tot per arribar als EUA, aconseguir una feina en un restaurant texà i que un bon dia li demanessin els papers, l’empresonessin i el retornessin a Hondures. Fins que a la cinquena vegada el José va decidir provar fortuna a Espanya. Va venir en avió.

La ruta burocràtica

El CEAR (Centro Español de Ayuda al Refugiado) és qui centralitza l’acollida de la major part de les persones refugiades, però a la pràctica la gestió la fa Creu Roja o altres ONGs. Aquestes entitats distribueixen aleatòriament la gent: a València, a Barcelona, a Bilbao… Als que arriben a Barcelona, el SAIER (Servei d’atenció a immigrants, emigrants i refugiats) els assessora.

Tot i no ser l’únic camí a seguir, quan les persones refugiades arriben i presenten la demanda d’asil, comencen un procés d’integració de sis mesos que inclou l’aprenentatge de llengües i la formació professional. Mentre viuen a la casa d’acollida, empadronats sense adreça, es dediquen a buscar feina i habitatge, amb el suport de voluntaris que els fan de parelles lingüístiques i d’acompanyants en aquesta recerca i també en els petits tràmits burocràtics. Passats aquests primers sis mesos, i tot i que es manté el suport institucional, cal que s’estableixin pel seu compte i s’independitzin amb habitatge propi (generalment una habitació) i un contracte de feina, tot esperant el resultat del seu expedient d’asil. Sempre, però, estan pendents de com els afecta l’actual llei d’estrangeria que, si bé en principi permet acollir gent a l’asil, posa molts entrebancs als que veuen denegada la petició. Per tant, tenen a sobre l’espasa de Dàmocles, que fa que esdevinguin migrants sense papers.

Les noves dificultats

El fet de creuar la frontera i accedir a un altre país no significa la fi dels patiments. De sobte, apareixen noves dificultats abans inexistents. Entre elles, trobar un habitatge, l’aprenentatge d’una llengua per integrar-se en la nova societat, gestionar els papers de l’asil, fer front a les discriminacions i aconseguir feina.

“Vam estar sis mesos buscant un pis, però ningú ens ho volia llogar”, explica la Shahd. Fins i tot, “una vegada ens van dir que el propietari no volia moros a la casa”. Però aquesta no era la primera vegada que la família de la Shahd rebia comentaris racistes. Al mudar-se de Rubí a Barcelona, els veïns es van queixar a la propietària perquè “no se sentien segurs tenint persones sirianes vivint a l’edifici”. Tot i així, la Shahd i la seva família han trobat pis i els agrada la Bonanova: “s’assembla al nostre barri a Síria”, descriu ella. La Shahd estudia arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), però tota la família depèn del que guanya la germana gran, que fa de traductora en un centre mèdic, tot i que treballa en condicions complicades.

Per l’Adama, una de les seves prioritats és l’aprenentatge d’una llengua que li permeti trobar feina. En aquest sentit, al districte hi ha projectes de gran ajuda com les parelles lingüístiques, que treballen aquest aspecte. Per a les persones que venen de l’àmbit hispanoparlant, la prioritat és l’aprenentatge del català. Per a la resta, es comença pel castellà. Durant el seu dia a dia, l’Adama adverteix racisme i discriminació en la població: “En entrar al tren, veus que la gent agafa fort la seva bossa. M’he trobat qui, en entrar jo, s’aixeca i se’n va”. Quan se n’adona, li sap greu, perquè sap que ell seria incapaç de robar.

El José Mayron, va fugir d’Hondures per la violència de les “pandilles” © Juanjo Compairé

Un altre problema greu són els papers. Sis mesos després d’haver presentat la demanda d’asil, l’Ajuntament de Barcelona els empadrona sense domicili. No tots els Ajuntaments ho fan (a L’Hospitalet, per exemple, no). Amb això poden tenir el permís de treball i cercar feina. El José, que té pràctica com a cuiner i ara s’està formant com a mesero (cambrer), confia trobar feina a un restaurant. De moment ja ha pogut deixar la casa d’acollida de Sarrià i trobar habitació a Badal.

Iniciatives d’acollida

Hi ha un programa de col·laboració entre l’Ajuntament de Barcelona i algunes entitats socials que serveix per acollir algunes persones refugiades que viuen entre nosaltres. En Manel Dièguez, un voluntari que fa de parella lingüística dins del projecte “Sarrià-Sant Gervasi Refugi”,  ens ho diu clarament: “Els refugiats ens aporten experiència i resiliència: venen els més decidits, els que tenen més empenta”. La Shahd ho confirma: “La gent té una idea equivocada de les persones que venen refugiades. Són els més formats que tenim i ho han perdut tot per arribar a un lloc segur”. I en Manel ho rebla: “Hem anat veient que no té sentit diferenciar entre ‘migrants’ i ‘refugiats’. El dret a ser acollits els hauria de tenir en compte igualment”.

Aquelles persones que, com ara l’Adama i el José, s’han estat a la casa d’acollida de Sarrià, tenen el suport dels voluntaris. La voluntària Xeixa Rosa va acompanyar una dona siriana que havia estat set anys deambulant per tot Europa. Amb la seva família, s’ha instal·lat a un poble d’Osona, que els oferia feina i escola. La gent del poble els va fer una superrebuda. El nen petit “venia ja parlant català, castellà, alemany i, per descomptat, sirià, i ara està fascinat per poder anar a l’escola en bici”, recorda la Xeixa.

Xeixa Rosa, volutnària. Imatge cedida per Xeixa Rosa.

“Obrim fronteres”

Sarrià-Sant Gervasi Refugi forma part de la coordinadora “Obrim fronteres”. Pilar Molina, una altra de les voluntàries, diu que per a ells és important la derogació de l’actual Llei d’Estrangeria, que posa tants entrebancs.

Pilar Molina, voluntària © Juanjo Compairé

Per a la Pilar, és important que el suport als refugiats no es quedi en el que ella anomena “solidaritat compulsiva”, que sorgeix quan una notícia punyent apareix als mitjans. Cal que sigui permanent. La voluntària es queixa que, un cop passada la campanya multitudinària “Casa Nostra, Casa Vostra”, quan el vaixell Open Arms va estar bloquejat al port de Barcelona, la notícia va passar pràcticament desapercebuda.

La tasca de l’organització abasta també altres aspectes: una campanya a les escoles, per exemple, a banda d’altres activitats festives i de conscienciació. Durant les recents campanyes electorals ha demanat als diferents partits que es manifestin sobre la derogació de la llei d’estrangeria. Xeixa Rosa ho té clar: “Cal no votar els partits xenòfobs”.

La Pilar explica que la situació dels refugiats és un problema estructural: “Els refugiats ja fa temps que existeixen, però cada cop seran més importants les migracions per guerres o motius econòmics”. Les seves paraules queden suspeses a l’aire. I és que junt amb els relats de la Shahd, l’Adama i el José, ens fan reflexionar sobre les polítiques del nostre entorn. Ens fan reflexionar sobre les mesures socials que es proporcionen, però també sobre els pactes econòmics i polítics a les altes institucions.

L’APUNT

• El centre muntat pel CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda als Refugiats) del districte acull 25 persones cada sis mesos. Un cop passats aquests mesos, abandonen aquest local i passen a la “segona fase”, en què han de viure autònomament. Aquest dispositiu funciona des de finals del 2015. En total, a la ciutat de Barcelona hi ha 300 places d’aquest tipus.

• Les principals nacions d’origen de les persones refugiades, segons l’Ajuntament, són Veneçuela, Síria, Colòmbia, Palestina, Ucraïna, El Salvador i Hondures.

• També des de l’Espai Societat Oberta (C. Sant Eusebi) donen suport a organitzacions que protegeixen els drets de les persones migrants a la frontera i afavoreixen projectes d’inclusió de les persones migrants als països d’acollida a tota Europa.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.