Pitu Calderó: “Surto de la residència per veure partits de futbol del CP Sarrià”

Gent del Barri

Sergi Alemany Erra @Sergi_Alemany

Josep ‘Pitu’ Calderó i Calopa (Barcelona, 1935) és, molt probablement, el president més longeu d’un club de futbol a Catalunya. Va començar a ser president del CP Sarrià amb només disset anys i va camí dels 88. Al març, el club degà de futbol a l’antiga Vila de Sarrià celebrarà per primer cop en 71 anys d’història unes eleccions, i deixarà d’exercir el càrrec. Quedem per entrevistar-lo a les oficines del club, envoltats de tots els trofeus que ha guanyat la secció de futbol del Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià i de la picaresca i el somriure que desprén per respondre a cada pregunta. També ens acompanyen les dones de la Junta Directiva, Carme Farré i Puri Romero, aquesta última candidata única per ara a la presidència del club d’aquí a menys de dos mesos.

D’on ve el sobrenom de Pitu?

Me’l van posar al club, perquè jo era molt xicotet com diuen els valencians. Sempre he quedat com ‘el Pitu’ i m’ha agradat molt. Res de dir-me Josep.

Amb 17 anys vas començar a presidir el CP Sarrià, sense haver jugat mai a futbol.

El més rodó que he vist a la meva vida ha estat un dau (riu). He fet alguna sacada d’honor en els últims any i aquestes són totes les pilotes que he xutat. Em van posar aquí i aquí hi soc, encara.

”Mossèn Armengou em donava un sobre amb diners per pagar els àrbitres”

Et va fer president un religiós.

Jo anava al Centre d’Acció Catòlica, i allà mossèn Ignasi Armengou em va comentar que on era la joventut de Sarrià, que li havien dit que n’hi havia tanta… així que va decidir fundar una secció de futbol a la Parròquia. Era un vicari molt jove i ferm.

Va ser bufar i fer ampolles?

Trobar nens no va ser un problema, i l’espai el vam aconseguir a Can Caralleu, que aleshores era una bòbila, i també es jugava a l’Asil Duran. Cada dissabte el mossèn em donava un sobre amb diners perquè pagués als àrbitres. Per ell, eren uns diners sagrats pels nens que jugaven a futbol.

Tens un altre vincle estret amb l’església.

Sí. Amb el rector de la Bonanova. Al seu pare i al meu els van matar a Seròs, a Lleida, a la retirada de les tropes de la Guerra Civil. Vam fer molta amistat en aquest moment tan desagradable i trist.

Per tant, et vas criar amb la mare.

Vam anar tirant. Soc nascut a Pedralbes, en una finca molt gran, i la meva mare tenia una botiga a Major de Sarrià amb tot el que trèiem d’allà. El meu germà l’acompanyava al Born, que era on tothom anava a comprar.

“La meva família ha estat el CP Sarrià”

Dos anys abans de la fundació del CP Sarrià, vas començar a treballar.

A 15 anys vaig començar a treballar a la Ferreteria Burrull, al carrer Major de Sarrià, i sempre al mateix lloc. Durant 52 anys, que no és cap broma! 

Et vas casar amb la feina i el club.

Exacte. Jo, solter i sense compromís (riu). La meva família ha estat el club i encara ho és. Ara fa uns anys que visc a la residència del Desert de Sarrià, però sempre que puc surto per veure partits del CP Sarrià a Can Caralleu. 

Has rebut uns quants homenatges, i fins i tot tens un gegant dedicat a Sarrià.

Un gegantó (riu). Un dia que volia anar a veure futbol, em van insistir perquè anés a la plaça del Consell de la Vila. Quan era allà, van començar a arribar nens vestits amb la roba del club i em va sorprendre fins que, de sobte, va aparèixer el gegantó. Allò va ser una sorpresa molt gran. I vaig plorar (s’emociona).

Sarrià és històricament un barri lligat a l’Espanyol.

Sí, però jo soc culer, eh! Tinc una bandera del Barça penjada a l’habitació de la residència i acabo de rebre fa uns dies el carnet de soci d’aquesta temporada. Soc el número 3.201. En una presentació dels equips del CP Sarrià em vaig equivocar i vaig tancar el discurs dient: “Visca el Barça!”. És una anècdota que la gent recorda.

“Sempre he estat pendent de cada entrenador i jugador”

Ets un president que ha manat molt?

Normal (riu). Hi ha hagut èpoques de tot. Depenia dels nens, dels entrenadors, etc. Això sí, el primer punt de l’ordre del dia a totes les meves Juntes era quantes pilotes s’havien perdut al llarg del cap de setmana. Sortien disparades del camp barranc avall, i ningú les anava a buscar. Al CP Sarrià es compren més de 1.000 pilotes per temporada! 

Has d’haver conegut molts nois futbolistes en 71 anys.

Moltíssims. Sempre he estat pendent de cada entrenador i jugador, i fins i tot els hi he preparat la bossa de roba en funció de si jugaven a casa o fora. Ara hi ha sis o set nens que juguen al CP Sarrià que quan van a l’escola Dolors Monserdà i passen per davant de la residència em saluden: “Hola, senyor president!”. Això em dona molta vida.

Des d’aquesta temporada també hi ha, per primer cop, noies jugant al club.

Les he anat a veure, i juguen molt bé. No tant com les noies del Barça, que són unes campiones del món, però ho fan molt bé. Ja tinc una foto amb elles.

Tot sembla apuntar que la propera presidència la podria tenir una dona: Puri Romero Fajardo.

En la Puri teniu a la nova presidenta del CP Sarrià. Jo ara ja passo a rebre el tractament de president d’honor. Ja vaig sent vell. 

“En la Puri teniu a la nova presidenta del CP Sarrià”

I com et trobes a la residència a 87 anys, president?

Aquest Nadal hi he venut quatre talonaris de la loteria del CP Sarrià (riu). Mira que en venen d’ambulàncies a la residència, sembla mentida… alguns tornen i altres, adeu. Així és la vida.

T’agradaria ser centenari?

Seré molt vellet, però sí. 

Un pronòstic futbolístic pel 2023?

El Barça guanyarà la lliga de Primera Divisió i el CP Sarrià continuarà a Primera Catalana. Aquest és el meu pronòstic.

“El Barça guanyarà la lliga i el CP Sarrià continuarà a Primera Catalana”

Quin pla tens ara?

He d’anar a jugar a les fitxes a la residència amb les senyores, i aviat suposo que anirem a menjar cargols amb mossèn Salvador. Pagarà ell (riu).