Pot un cònjuge tenir dret a una part del patrimoni de l’altre en cas de divorci?

Com la majoria de persones saben, el règim econòmic de separació de béns és el règim econòmic matrimonial que regeix a Catalunya en defensa del pacte entre els cònjuges. Això significa que, durant el matrimoni, cada cònjuge serà el titular dels béns i drets que obtingui per qualsevol títol, inclosos els ingressos que hagi guanyat derivats del seu treball. D’aquesta manera, el patrimoni de cada cònjuge és independent i està completament diferenciat del patrimoni de l’altre.

Així doncs, podríem pensar que en el moment de produir-se el divorci, el cònjuge mai tindrà drets sobre el patrimoni de l’altre. No obstant això, hi ha una figura legal que permetrà, si es compleixen els requisits legalment establerts, que un dels cònjuges hi pugui tenir dret. Aquesta figura, que per a molts ciutadans és desconeguda, en el dret català s’anomena compensació econòmica per raons de treball. En concret, l’article 232-5 del Codi Civil de Catalunya que regula la compensació econòmica per raó de treball estableix tres requisits per concedir la compensació:

• Que el règim econòmic del matrimoni sigui el de la separació de béns.

• Que el cònjuge que reclama la compensació hagi treballat per a la llar familiar (que hagi tingut cura dels fills, de les tasques domèstiques, etc.) substancialment més que l’altre. En aquest sentit, també computarà o s’haurà de tenir en compte el cònjuge que hagi treballat per a empreses de l’altre sense retribució o amb una retribució insuficient.

• Que el cònjuge que hagi pagat la compensació hagi obtingut un increment patrimonial superior respecte del cònjuge que hagi treballat substancialment més per a casa.

En aquests casos, el cònjuge que ha treballat substancialment més podrà reclamar fins al 25 % de la diferència de l’increment patrimonial dels dos cònjuges a la data en què es produeixi el divorci o la separació de fet del matrimoni. Per determinar el percentatge de la compensació, els tribunals han d’atendre, entre altres factors, a la durada del matrimoni o a la intensitat de la dedicació del treball per a la casa. Posant un exemple, no és el mateix un matrimoni que hagi durat 35 anys en el qual l’esposa s’ha dedicat a les tasques de la llar de forma exclusiva que un matrimoni de 10 anys en què l’esposa hagi compaginat la dedicació a casa amb una feina a mitja jornada.

Com a qüestions a destacar, caldria indicar, per exemple, que també és possible reclamar la compensació en casos de ruptura de parelles de fet o de la mort del cònjuge, si bé els terminis són totalment diferents.

La compensació econòmica per raons de treball, en fi, es tracta, potser, d’una de les figures més desconegudes i, processalment, més complexes del dret de família i dels processos de divorci. Per això resulta de gran importància un bon assessorament per resoldre tots els dubtes.

Silvia Pinilla és advocada al despatx d’Advocats i Economistes Alonso-Cuevillas