Salut
Abans de tot, vull aclarir que soc filla de metge i d’infermera i que la medicina al·lopàtica fa i ha fet un gran servei. També vull dir-vos que soc llicenciada en enginyeria industrial. Faig aquest apunt per fer constar que tinc una ment analítica, a qui li agrada entendre les coses i, si pot ser, comprovar-les. La meva manera de fer i de pensar també ha fet que em faci preguntes i que no deixi de buscar. M’agrada descobrir noves cultures, llengües, paisatges, conceptes, visions del món, persones i maneres de pensar. També maneres de curar.
Per què alguna gent emmalalteix i altra no? Per què alguns medicaments funcionen per a uns i per a altres no? Per què hi ha dolors o símptomes als quals no es pot donar resposta? Aquestes preguntes em van fer buscar, i d’aquesta manera vaig arribar a altres maneres de fer, a altres maneres d’encarar la malaltia i la salut. Vaig descobrir una mirada holística: la medicina integrativa, l’antroposòfica, l’homepatia, la kinessiologia, la naturopatia, la medicina xinesa, el Reiki, l’osteopatia, la teràpia neural, la teràpia floral, fitoteràpia i moltes altres. Aquestes se centren més en el malalt que en la malaltia: tenen en compte que som més que un cos físic i que no ens podem centrar només en el problema, sinó que per ajudar de veritat a curar cal anar a la causa. Per posar un exemple, si patim de mal de cap i ens prenem paracetamol o ibuprofè, això pot calmar o treure el dolor, però si no resolem aquell estrès, preocupació o intolerància alimentària que el provoca el dolor tornarà a sortir l’endemà o al cap d’un mes, depenent de la causa.
Jo mateixa vaig estar quatre mesos seguits amb mal de cap fins que una doctora que treballa de manera holística em va mirar si tenia alguna intolerància alimentària, i vaig descobrir que el gluten no només em produïa mal de cap sinó que també em treia energia. No vaig necessitar que m’ensenyés cap estudi ni que em fes cap anàlisi. Era tan fàcil com provar-ho. Al cap de poc, no només em va desaparèixer el mal de cap sinó que també em sentia molt menys cansada i tenia millors digestions. Hauria pogut estar anys prenent medicació per tapar els símptomes. El mateix passa amb qui necessita una pastilla per dormir, per exemple. No caldria veure primer si se’n troba la causa? Potser així aquesta persona es podria estalviar dependre d’una pastilla tota la vida.
Oblidem sovint que els medicaments tenen efectes secundaris. Aquí ve la segona discussió. Sí, com diuen les farmacèutiques, elles per treure un medicament han de gastar molts diners en proves i estudis per corroborar que allò funciona i que no fa mal. Però quants medicaments que teòricament s’havien estudiat s’han retirat del mercat? Quants han provocat no només efectes secundaris, sinó també la mort d’alguns pacients? Als Estats Units, els medicaments són la tercera causa de mort. La majoria de teràpies complementàries poden produir algun efecte secundari però no a nivell tòxic. Vaig llegir fa poc en una editorial d’un diari una crítica als terapeutes on es deia que una persona havia mort perquè havia deixat la quimioteràpia. I quanta gent que ha fet quimioteràpia acaba morint?
També hi ha crítiques de mala praxis. Això és sempre possible, també en metges titulats, igual que en arquitectes o enginyers. Un títol no t’assegura que facis bé la teva feina i que siguis honrat. Ningú, ni metge ni terapeuta, et pot assegurar ni que et curaràs ni que moriràs en dos mesos, i això és una pràctica massa habitual entre alguns metges, i també entre alguns terapeutes. No es pot generalitzar. Estic d’acord que cal regular els estudis, també els de terapeuta (com es reclama des de fa temps), però de mala praxis n’hi ha i n’hi haurà, amb llicenciatures o sense. I si la llicenciatura en medicina fos un requisit imprescindible, per què també s’està atacant a metges llicenciats que amb ment oberta han incorporat en el seu dia a dia alguna d’aquestes teràpies?