Cultura
Carles Romaní
Després d’estudiar a París, becat per l’Ajuntament de Reus, Ramir Rocamora (Reus, 1877 − Verges, 1939) va establir-se a Sarrià l’any 1906. Aleshores, era un jove d’aspecte bohemi, descrit pel cronista local Antoni Balasch, amb qui coincidia al CE Els Blaus, d’aquesta manera: «Aureoladas sus sienes por una frondosa melena, alto y fornido, lucía la clásica chalina, enfundado en un terno acusadamente lacio y maltrecho, que pedía a voces el sustituto».
Va allotjar-se en el número 11 de la plaça Sant Vicenç −on va tenir el taller o el domicili, o totes dues coses−, al cor d’un barri de caràcter menestral. El motiu de l’elecció no devia ser altre que la modèstia dels seus recursos econòmics, suposició avalada per Balasch: «El fruto de su diestro pincel no le permitía dedicarse, única y exclusivamente, a la escultura y es por ello que vióse en el trance de ejercer el cargo de acompañante de los alumnos del colegio Colón, tan popular en Sarriá. Pero su vocación por el arte le seducía tan poderosamente que, una vez libre de sus funciones tutelares, tras un frugal condumio, dirigíase a su improvisado taller –con todos los honores de tugurio− para dar forma a sus quimeras creadoras». O sigui que, per obtenir els ingressos indispensables que no li proporcionava el seu art, Ramir s’havia de fer càrrec per hores de les criatures de l’escola Colón situada a la mateixa plaça.
Amb ocasió de l’Exposició de Belles Arts de Buenos Aires de l’any 1910, Rocamora va ser protagonista d’un incident en la gestió de les obres presentades per la delegació espanyola. Quan el redactor de La Veu de Catalunya va explicar els fets, va destacar la seva precària economia com a substrat per a la desgràcia: «Després d’incomptables sacrificis, va acabar una obra escultòrica [Treballs forçats] i la feu fondre en bronze. Ara bé, admesa l’obra, calia un altre sacrifici econòmic per part del jove artista senyor Rocamora, a fi de costejar les despeses de transport. Es va fer el sacrifici que calia, s’inaugurà l’Exposició de Buenos Aires, i l’escultura del nostre amic no es veia enlloc. Cartes amunt i avall; l’escultura no sortia. Busca d’aquí i d’allà… res no es veia enlloc. Però, oh miracle! L’endemà mateix de concedides les recompenses, l’estàtua del senyor Rocamora va aparèixer. Era a la Duana encara».
L’any 1914, el crític d’art de la revista L’Hereu suggeria que la manca de recursos condicionava l’obra de l’escultor: «Nosaltres, imparcials, sempre hem de dir que ens plau més el Rocamora dibuixant que el Rocamora escultor, si bé podria ser que la manca de medis no permet l’autor esplaiar-se en obres escultòriques d’empenta».
Els problemes econòmics als quals es referien els periodistes ens sorprenen quan ens assabentem d’algunes de les distincions rebudes i dels seus clients. L’any 1907, en una exposició celebrada a Madrid, el rei Alfons XIII va adquirir l’escultura Coram Deo, premiada al certamen. Posteriorment, va ser la Infanta Isabel de Borbó qui va quedar-se una de les seves obres, i el 1911 la mencionada Treballs forçats va ser adquirida per l’Ajuntament de Barcelona (avui, al MNAC). L’any 1919, Ramir va viure amb satisfacció la inauguració, a la seva ciutat natal, de l’estàtua dedicada al poeta i dramaturg reusenc Joaquim Bartrina, encàrrec de l’Ajuntament.
En tot cas, entrada la maduresa, Ramir va poder gaudir d’una major estabilitat econòmica. Diu Balasch que «al alcanzar el otoño de su vida enlazó la suya con la de una excelente y rica dama sarrianesa que ofrecióle el futuro bienestar, al margen de zozobras y penurias de orden económico». En realitat, la «dama sarrianesa», de nom Àngela Pont Saballs, era una vídua vuit anys més gran que Ramir, originària de Verges, arribada a Sarrià l’any 1887 i domiciliada precisament als baixos del número 11 de la plaça Sant Vicenç! És possible, doncs, que tingués alguna cosa a veure amb el fet que Ramir pogués disposar d’un estudi al carrer de les Mimoses cantonada Dalmàcia.
De la integració de Ramir en la vida sociocultural de Sarrià en tenim mostres significatives: l’any 1923, un dels Premis Extraordinaris dels Jocs Florals de la ja exvila portava el nom de “Ramir Rocamora”, i, l’any 1926, el projecte promogut per Els Blaus per a la construcció d’una capella dedicada a Sant Bernat de Menthon, a la Vall de Núria, incorporava un baix relleu del Sant ofert per Ramir. La relació amb Els Blaus venia de lluny: en el primer butlletí del centre (1921) s’informava que l’escultor havia fet donació d’un bust d’un dels seus membres (Pere Queraltó) i, mesos després, que havia entregat una fotografia dedicada de Treballs forçats («Als aimants de l’art i amics de la blavor»). És en aquesta època en què Ramir devia regalar al Centre l’escaiola enfosquida −un soldat ferit estirat a terra− que avui forma part de la seva col·lecció d’art.
Tot i que per a Balasch Rocamora era un «devot de Sarrià», la mort l’atrapà lluny, a Verges, al poble de l’Àngela. I no deixa de resultar paradoxal que l’escultor que tantes dificultats econòmiques havia sofert hagi donat nom a un carrer de Pedralbes, el barri més exclusiu de la ciutat.
