El faristol
Eduard Sant Chalois
Dins del pronunciat desnivell, juntament amb el tramvia blau, torres senyorials, clíniques escoles i reconeguts restaurants, el número 18 de l’avinguda del Tibidabo ens amaga un enorme focus cultural abandonat des de l’any 2010. Corria l’any 1911, quan el cèlebre doctor, farmacèutic i mecenes, Salvador Andreu va cedir al seu amic el compositor Enric Granados la torre senyorial del número 18. En ella, Enric Granados va poder disposar d’aules d’ensenyament així com d’un petit apartament amb jardí on va compondre i perfeccionar algunes de les seves cèlebres composicions, com són “Goyescas”, “Cuentos de Juventud” i “El Libro de las Horas”. Però sobretot és recordat per la construcció d’un auditori, la Sala Granados. El Doctor Andreu el va planificar per tal que tant Granados com figures del seu entorn, així com alumnes dels cursos superiors de l’Acadèmia Granados, poguessin exhibir les seves composicions davant
La fotografia destacada amb l’estat actual de la Sala Granados.
Fotografia d’Eduard Sant
il·lustres espectadors. Ràpidament, la Sala Granados es va convertir en un gran focus cultural entre les classes benestants de la ciutat amb gran ressò mediàtic a la premsa de l’època. A canvi d’aquesta donació, Enric Granados es va comprometre a impartir classes de piano a les filles del seu generós mecenes, Carmen, Madronita i Paquita.
L’1 de febrer de 1912 es va inaugurar aquesta sala amb el lliurament de premis i posterior actuació dels premiats del Concurs de l’Acadèmia Granados. Els guardonats van ser: Maria Llucià (guanyadora per unanimitat), Mercedes Moner (primer premi amb medalla d’or i distinció), Emilia Franquesa (segon premi), Carlos García Lens i Edita Puigvert (segon premi amb medalla de plata), i finalment Federico Longás (piano de cua).
Desgraciadament Granados no va poder gaudir gaire de la seva sala perquè l’any 1916, tant ell com la seva esposa, van morir tràgicament en l’enfonsament del transatlàntic Sussex quan tornaven de Nova York. Després de la mort del compositor, l’activitat musical a la Sala Granados es va seguir mantenint fins a l’any 1928, quan va morir el seu mecenes, el doctor Andreu. La segona etapa daurada d’aquesta torre es va produir entre 1933 i 2010, quan va acollir un dels primers i principals estudis de doblatge a l’Estat. Es tracta del mític La Voz de España. Al llarg de pràcticament setanta anys, noms mítics del doblatge a casa nostra com per exemples Constantino Romero, Josep Maria Angelat, Jose Luis Sansalvador, Elsa Fàbregas, Rafael Luis Calvo, etc. van treballar-hi doblant pel·lícules, moltes d’elles convertides en grans clàssics.
Des de l’any 2010, amb el trasllat de La Voz de España al seu nou estudi a Cornellà a causa de la revisió del lloguer de l’edifici a preus insostenibles per l’empresa, aquesta torre està a la venda amb clars símptomes de lent abandonament. L’any 2012, un grup de ciutadans van intentar recuperar la Sala Granados perquè tornés a ser sala de concerts i espai documental i museístic, però la crisi no ho va fer possible. Fins quan la Sala Granados viurà aquesta lenta decadència? Sant Gervasi i Barcelona es poden permetre perdre una sala de música de petit format amb tanta història? L’any 2016 es commemorarà el centenari de la mort d’Enric Granados; quin millor homenatge se li podria retre al gran compositor, com és recuperar un lloc tan referent? El temps ens ho dirà.
