Cultura
Jordi Isern
Les protestes veïnals no haurien d’anar separades de rauxa i festivitat, ni revisionar la música tradicional folk catalana i europea ha de ser avorrit, i divendres al vespre al Teatre de Sarrià ho van demostrar amb escreix el grup el Pony Pisador. Va ser en el marc del concert solidari per recaptar diners per fer front a les despeses judicials per aconseguir aturar la construcció de pisos de luxe a Can Raventós, en el marc de la campanya de micromecenatge que està fent Defensem Can Raventós.
El recital es va iniciar amb lectura del manifest en el que s’interpel·lava a l’Ajuntament i regidors, a fer un ús públic i obert de l’espai que ara mateix està destinat a ser pisos, i perdre metres de verd al barri. A partir d’aquell moment, tot i mantenir la reivindicació de fons, l’ambient de festa va escampar-se pel teatre entre un públic que omplia pràcticament tota la platea.
El perfil de la banda el Pony Pisador no podia escaure més per una vetllada amb missatge però amb ganes de fer-ho passar bé. Repassant el darrer “jeje salu2” i temes que serien un gag recurrent com “La Noble Vila de Su”, amb el que responien cada vegada que es referien al públic, o musicant en clau tirolesa un poema de Jacint Verdaguer que van titular “El meu pare és un formatge”, van trobar sempre molta complicitat i una rebuda generosa pels assistents. El Pony Pisador troba el seu fil conductor en l’esperit de la Festa Major, amb molta empenta però també molt variant. El registre del grup que van començar Ramon Anglada i Martí Vilà, és variat però sempre molt ben executat: d’havaneres, a cançó de taverna irlandesa passant per cants de l’estepa russa. Bevent tant de Miquel Roig com Dropick Murphys, sempre amb gran celeritat i amb altes dosis d’humor al llarg de les gairebé dues hores de concert.
Situat al carrer Bonaplata i donant la volta fins a Fontcoberta, els jardins de Can Raventóns són una de les últimes possibilitats de convertir en equipament públic un espai històric de Sarrià.
