Opinió
Roser Díaz
Quan el sol abrasa la claror de l’estiu,
i el tel del silenci l’embolcalla.
Quan les nits són més curtes,
quan els estels no surten,
quan l’aire és més tòrrid, i la soledat clama.
Quan els parcs mussiten oracions sense un Déu,
quan els carrers parlen amb mudes pregàries,
s’escolten dels núvols les cançons dels bressols
per nadons que són vells, entremig de ferralles.
Les cases dormiten, els carrers estan sols,
ressonen els passos d’il·lusions cremades.
Les portes no s’obren, les voreres desertes
és el nou regne de claus rovellades.
Tu no hi ets, jo no hi sóc,
el barri és món de records sense ànimes,
detingut en el temps sota el foc de l’estiu,
esperant cautelós el retorn de les flames
que encenguin la vida al nou voraviu,
ancorat amb la llum de les joves mirades.
Mentrestant Sant Gervasi, ensopit venteja,
mirant l’horitzó, esperant a la gent,
maleint les platges amb l’eterna enveja
d’aquell que enyora el seu pretendent.
