Teresa Gimpera, actriu i model

Gent del barri

Maria Antònia Font Fernàndez

Aquest mes, hem entrevistat una veïna prou famosa, sobretot per a la gent que va viure els darrers anys del franquisme: l’actriu i model Teresa Gimpera. Com que la seva trajectòria professional és arxiconeguda i fàcil de consultar a Internet, aquí ens centrem més aviat en la faceta veïnal.

Quan vam mirar de contactar amb vostè, vam descobrir que té una agència de models aquí al barri.

Bé, a la plaça de Francesc Macià (a posteriori, comprovem que, tècnicament, és dins el barri), però jo ja no hi treballo, ara la porta un fill meu. Jo ja tinc una edat perquè no em facin treballar més (riu). La vaig fundar el 1985 com a escola i agència, però avui en dia només funciona com a agència. Saps què passa? Que ara tothom vol ser model, i és clar, jo sóc molt honesta, i si t’arriben nois que tu ja veus que no s’hi podran dedicar… Abans els requisits eren més estrictes, però en fi, jo ja només hi vaig de visita de tant en tant.

Sent una mica protocol·lària, crec que és obligatori preguntar-li per l’època d’esplendor del carrer Tuset en general, i pel Boccaccio en particular.

Vam inaugurar el Boccaccio el 1966… Vam ser els pioners a canviar l’estil de vida del país, tal com ja havien fet els francesos i els americans. Crec que ens va anar bé perquè el formàvem una colla d’amics que pertanyíem als sectors més variats del món de la cultura i que volíem disposar d’un espai de trobada. A mi personalment em va ajudar molt, aquest grup, perquè hi vaig conèixer un món de llibertat i d’igualtat per a les dones en un temps en què Franco encara era viu, i allà sempre hi trobava algú conegut per fer-la petar… No he conegut cap altre lloc així, ara tot és soroll. Per cert, la gent es pensa que allà només hi anàvem a riure, però els que no érem fills de famílies riques bé havíem de treballar. Jo feia unes 6 pel·lícules cada any, i entre això i els nens no es pot dir que tingués gaire temps de freqüentar el Boccaccio.

‘Tenir una vida amb tan moviment
m’ha ajudat a reafirmar-me com a dona’

També s’ha preocupat molt per la qüestió de l’emancipació de la dona.

És clar! La societat ha fet un canvi molt important i les dones podem fer el que volem, però no fa tants anys no era així. A mi, un dia que vaig sortir una mica escotada per la televisió, em va escriure un anònim retraient-me que ”enseñas aquello que solo está permitido enseñar a las vacas”. Això m’ho diuen ara i ho denuncio, què vol dir?! Era necessari que ens valoréssim a nosaltres mateixes, que deixéssim de dependre primer del pare i després del marit. Val a dir que en el meu cas em va ajudar molt la televisió: tenir una vida amb tant moviment m’ha ajudat a reafirmar-me, ho veig en les observacions que em fan dones de la meva generació que sempre han fet el que tocava.

Va trobar molt masclisme en el seu àmbit professional?

Nosaltres tenim l’avantatge que, si marxem, el director es queda sense actors. Per tant, mai m’he sentit discriminada en aquest món, per la senzilla raó que m’han necessitat. He fet 155 pel·lícules! Ara, al principi, hi havia alguns actors que em deien de ser ”la pareja del cine español”. És que les pel·lícules dels anys 1960 i 1970 són ben bé la història d’Espanya: vaig començar amb obres més aviat intel·lectuals, però els films comercials que es rodaven a Madrid, amb l’home treballant a fora i la dona sempre a casa… Detestava fer aquestes pel·lícules: en una, fins i tot, van fer matar el meu personatge perquè jo estava embarassada. Ara, jo sempre m’he portat molt bé: ser actriu és un treball com qualsevol altre.

Aleshores, tots els membres de la Gauche Divine éreu d’esquerres?

Ho érem, sí, pel fet que no érem franquistes. Ara bé, jo que havia estat a la Praga comunista sabia distingir el comunisme de veritat del que només era la moda. Uf, he fet tantes entrevistes que la gent en deu estar ben cansada, d’aquesta època!

Parlem, doncs, sense més dilacions, de la Teresa Gimpera veïna. Ha viscut sempre a Sant Gervasi?

No, no, fa poc més de 30 anys que hi visc, en concret aquí a Santaló – Copèrnic. Sant Gervasi és un barri on m’hi trobo molt tranquil·la, completament al marge de la parafernàlia que ha representat la meva feina. És un barri de persones educades, en general, en què la gent no es baralla (a la meva escala mai hem tingut problemes de convivència). I trobo que aquesta zona manté encara una essència de barri: viure aquí és fàcil i còmode.

La hi van acollir bé, doncs.

I tant! A veure, enlloc m’han acollit malament, a mi, les coses com són. És que no he anat mai de vedet, mai de la vida, perquè segons com et comportis tu es comporta la gent. Recordo que en un establiment no em van tractar bé, i encara ara, 20 anys després, no hi he tornat a posar els peus. En això sóc molt radical, perquè trobo que cal millorar l’educació.

Jo he estat casada amb un nord-americà, i en aquelles terres la gent et tracta bé, et diu bon dia i com estàs, i vas al supermercat i t’ajuden… En canvi aquí… Una vegada, després d’haver-me estat sis mesos a Amèrica, li vaig preguntar a la caixera si estava enfadada. És que la gent ha de ser amable, no demano res més! Donar les gràcies… La gent més jove no mou un dit.

Abans convivíem diverses generacions i ens escoltàvem més, mentre que ara no hi ha convivència amb la gent gran, i tothom té la seva habitació i el seu mòbil… No fa gaire, en un bar, vaig veure tres joves d’uns 16 anys, i és que era per filmar-los, perquè, en tres quarts d’hora, no van alçar els ulls del mòbil. Si no era per parlar, per què havien quedat? Estem perdent la capacitat de comunicar-nos, i a mi això em preocupa. Diuen que és la vida moderna… Bé, jo dic que per què ens hem de comunicar sempre per escrit?! Vaig anar a sopar a la Barceloneta i, vista la mobilitat, d’aquí 100 anys la gent no sabrà caminar. I els dits grossos seran pales per marcar millor… Oh, si l’home va esdevenir bípede és una qüestió evolutiva!

Però bé, tornant on érem, m’agrada molt, aquest barri, a tot estirar, només el canviaria per Sarrià. A més, aquí tenim unes zones verdes fantàstiques!

‘Ser actriu és un treball
com qualsevol altre’

Per acabar, ara que no treballa, a què es dedica?

No m’avorriré mai perquè tinc moltes aficions, i ara em dedico a fer el que abans per feina no havia pogut fer. Vaig començar de model el 1963, amb tres nanos petits, i quan em van veure a la cuina se’n van admirar. Més endavant me’ls vaig emportar a un rodatge, però després d’un agost a Madrid… no cal dir res més. Però he fet tantes coses que també vaig muntar un restaurant a Begur, durant l’època del Destape. I això que jo no sabia cuinar! Em vaig comprar un llibre i m’estava un dia sencer per cuinar un plat: ho havia de consultar tot, no sabia ni què era un suflé! També m’agraden molt els treballs manuals: estores, cortines, estovalles… Vaig aficionar-me a brodar per matar les estones mortes dels rodatges, perquè llegint no m’hauria pogut concentrar.

Això sí, no ha perdut l’hàbit d’arreglant-se.

Ara perquè m’havíeu de fer unes fotos, però n’he quedat ben tipa! Els llavis sí que me’ls pinto sempre, i em poso unes ulleres de sol i avall. Ja no puc suportar ni la perruqueria ni el maquillatge: m’hi he hagut de sotmetre tant que ara a la televisió prefereixo pintar-me jo mateixa.

I fins aquí l’entrevista del mes, que si no ha estat de cinema almenys haurà estat de barri, que no és poc.