Cultura (Crònica)
Juanjo Compairé
“Quines ganes teníem!“ exclama una espectadora. Torna el teatre, retrobant-se amb aquella funció de “catarsi” col·lectiva que tenien les representacions del teatre a la Grècia clàssica. Una catarsi més necessària que mai després de tants mesos de confinament on l’escena havia quedat substituïda per les pantalles. Ara, però, els rituals han canviat: qui es posa la màscara és la gent del públic, ni que sigui en entrar i en sortir del local.
El Teatre de La Gleva, al Farró, ha volgut ser el primer de la ciutat en obrir, dilluns 22 de juny. L’aforament, de 32 assistents, és la meitat de l’habitual. L’escenari, reduït al mínim, es confon amb les grades on hi ha les taules -com les de les sales de “music-hall”- on s’asseuen els espectadors, col·locades estratègicament per mantenir les distàncies. Però entre el públic es noten ganes de compartir, de riure i respirar plegats.
Una parella de pallassos
Cristina Garbo (“Blue“) i Ricardo Cornelius (“Black”) són una parella còmics que ens porten al teatre dels orígens, aquell sorgit al carrer o a les sales de concert on es fumava i bevia mentre hom sentia cantar. Una barreja original de pantomima, cabaret i de circ (la tradicional parella del pallasso blanc -aquí ella, vestida de blau- i l’August, ell, de negre, com resa el títol de l’obra i el nom del duo). Un teatre on el text no té a penes paper, perquè el mim (Ricardo ho diu tot amb les seves cares o els seus esgarips) i la música (Cristina, que té una veu molt potent) parlen directament a les emocions.
Un piano mut contempla la representació. El fil el fan les cançons que Cristina interpreta, acompanyada amb l’ukelele i l’harmònica per Ricardo (qui és capaç de fer-la sonar mentre bufa un espanta-sogres!). Cançons que van des dels blues i els estàndards nord-americans dels anys 30 fins al bolero, la bossa nova i fins i tot el tango. Podem passar en un moment del sublim al grotesc, sempre, però, amb la complicitat del públic que acaba cantant amb el duo. Cristina se’ns apareix de vegades com una diva, d’altres com una corista de “burlesque” una mica estripada. És capaç de plorar i riure un segon després, i fins i tot fer veure que s’adorm en l’espatlla del seu company. Magnífica la representació amb paraigua de Pennies from heaven o el tango Volver, amb pas de ball inclòs.
Aquest espectacle restarà fins el dia 12 de juliol a La Gleva, iniciant un seguit de set muntatges en procés de producció, començat per un cicle de clowns coordinat pel nordamericà Jango Edwards. El teatre ha tornat, doncs. Un teatre renascut des del fet primitiu, però que en realitat resulta molt difícil de fer. L’espectacle que crea comunitat d’emocions, que fa que persones desconegudes sortim somrient-nos les unes a les altres i comentant que en teníem ganes. Que ens fa sortir renovats.
