13.3 C
Sarria
| Diumenge 05 d'Abril de 2020 |

Un conte de Nadal

gent gran

Roser Diaz Martín
La planta baixa del Casal de Can Castelló estava plena de gent i no s’hi cabia. El 17 de desembre dins l’entorn de la celebració del Nadal, es va fer l’entrega de premis al millor conte.

Un mural de flors representant el número 25 (aniversari del casal) presidia l’acte. L’esperit de Nadal ho envaïa tot. Feia uns dies que es va tancar el lliurament d’obres a concurs. Eren contes, breus, però molt emotius. Reunien idees, sensacions, històries, totes entorn el Nadal. Aquesta vegada només es donà un premi, així que pel jurat no va ser gens fàcil.

Després de molt deliberar, el premi va ser per Antonia Ferrer Ros amb un conte intimista: “La figureta del pessebre”. La il·lusió, el desig i la fantasia s’uneixen en l’obra guanyadora. Per uns instants retornem al ahir de la mà d´un llenyataire, figureta que serveix de pont entre els records i la realitat d’un amor perdut, perfectament ubicat en un paisatge llunyà, un capvespre de Nadal.

Imatge destacada: Antònia Ferrer, autora del conte premiat, i Patrícia Fàbregas, la directora de Can Castelló. Fotografia de Roser Díaz Martín

La figureta de pessebre

Antònia Ferrer Ros
Quan començava el mes de desembre amb les seves nits tan llargues, tenia la sensació que el gel i la neu es feien els amos del poble. Els vidres quedaven eternament entelats i les plantes del meu petit jardí semblaven de cristall, dins meu també sentia una fredor que traspuava melangia.
Pels carrers d’aquest petit poble de muntanya on jo feia de mestre hi passava tot el contrari, l’anar i venir de la gent feia que es comencés a sentir l’escalfor de l’esperit nadalenc.
A l’escola es notava una excitació continguda, la canalla, començava a preparar les dècimes que enfilats a dalt de la cadira haurien de recitar en el dinar de Nadal. Quedaven amb els companys per anar al bosc a cercar molsa per al pessebre de la parròquia i vesc per guarnir la casa, tot eren murmuris!
Malgrat que dins meu envejava les il·lusions d’aquests cors que, sense malícia, gaudien de la joia del naixement de Crist, jo havia de posar-me seriosa i fer-los tornar a la feina; venien les proves trimestrals i tot no podia ser festa.
No feia pas tants anys que jo també havia gaudit d’aquesta joia. No feia pas tants anys que el Ferran i jo anàvem junts a la Fira de Santa Llúcia, a les escales de la catedral de Barcelona a cercar aquella figureta que ens faltava per completar el nostre pessebre. Aquell any va ser un llenyataire amb el seu farcell de branques seques carregat a l’esquena. Jo, aleshores també esperava les festes nadalenques amb il·lusió infantil però, de sobte, tot va canviar. En Ferran va marxar cap a Alemanya, li havien ofert una bona feina i no s’ho va pensar dues vegades, va fer la maleta i adéu-siau.
Sempre vaig creure que era una excusa per trencar la nostra relació. Em vaig sentir molt sola i vaig sol·licitar aquesta plaça de mestra, en un poble ben lluny de la ciutat on havia estat tan feliç.
El Nadal ja era a prop, les classes ja havien acabat. El pessebre de la parròquia ja estava apunt, només faltava posar l’infant Jesús, i per això calia esperar a la nit de Nadal.
l la nit de Nadal va arribar. Després de la Missa del Gall, en què grans i petits vam resar i vam cantar nadales com ara El dimoni escuat, El Rabadà, El vint-i-cinc de desembre… cançons de sempre que tothom sabia.
Com cada any, l’alcalde em va convidar a casa seva a menjar els torrons i a beure un gotet de moscatell, mentre la mainada feien cagar el tió. Aquell any vaig refusar la convidada, preferia estar sola a casa per poder-me endinsar a les llunyanes nits de Nadal on la il·lusió infantil m’havia fet tan feliç.
Amb una tassa de caldo de ‘tetrabric’ a la mà, vaig seure davant la xemeneia. Vaig quedar encisada contemplant el ball de les flames al so d’una música inexistent i de les espurnes que sortien dels troncs que cremaven. Vaig sentir un sobresalt en sentir uns cops a la porta del carrer, no esperava a ningú, i ni la nit, ni el fred convidaven a anar a fer visites.
— Qui hi ha? – vaig preguntar sense mourem de la còmoda butaca.
— Sóc jo! – es va sentir a l’altra banda de la porta.
Era una veu coneguda, semblava la d’en Ferran, però … no, no podia ser. No sabia què fer. Vaig pensar que segurament m’havia quedat adormida que els records m’havien fet somiar i una branca moguda pel vent, havia colpejat la porta. Vaig posar la reixa davant la llar de foc, vaig tancar el llum i vaig pujar cap a la meva habitació.
No podia dormir… i si realment algú havia trucat a la meva porta? Si així era segur que hi haurien petjades a la neu de l’entrada. Vaig baixar i mig vaig obrir la porta, no, no hi havia ningú… Ja anava a tancar quan de sobte el cor em va fer un bot, al vell mig de l’entrada hi havia una figureta de pessebre, un llenyataire amb el seu farcell de branques seques penjant a l’esquena; però el més estrany és que no hi havien petjades sobre la neu.

Publicitat

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada