Explorar El Jardí
M. Josep Tort
El carrer Plantada neix sobre la ronda de Dalt i arriba fins a la muntanya, una mica més enllà de l’encreuament amb el carrer Anglí, on queda tallat. Per sota, s’estén un gran espai verd sense nom aparent i mig urbanitzat, que davalla fins a la llera del torrent d’en Margenat, que aplega un conjunt de pins i arbres fruiters que evidencien el passat agrícola de l’indret. Al carrer Plantada 16, s’enfila un extraordinari passatge enjardinat de propietat particular, visible des de la reixa del carrer.
El torrent d’en Margenat
Aquest espai mig assilvestrat que davalla fins a la llera del torrent, dibuixa un conjunt radial de terrasses esglaonades que alberguen una gran quantitat de pins i alguns exemplars destacables d’ametllers. Un camí limitat per baranes de fusta, paral·lel a la torrentera, permet recórrer fàcilment aquest espai en les dues direccions. En la urbanització d’aquest indret es van emprar materials reutilitzats, com les travesses de fusta i els blocs de ciment que sustentaven els raïls de tren. Es va preservar el conjunt de la vegetació arbòria existent i es van plantar alguns pins pinyoners.
El torrent segueix l’alineació del carrer Anglí que queda tallat per la via dels Ferrocarrils de la Generalitat i s’enfila cap a Collserola en direcció a la torre de telecomunicacions que s’eleva imponent davant nostre. La llera del torrent, totalment assilvestrada, conté un esponerós canyar que ens transporta a l’entorn rural, al paisatge dels horts i de les canyes. Una munió de flors silvestres envaeixen el vessant del torrent i hi despleguen els seus aromes i colors. Les mates de ginesta florida i de fonoll sovintegen i també alguns arbres aïllats com les alzines, els llorers, els àlbers, els pitòspors o les troanes. Si ens endinsem al fons de la vall, al límit amb la via del tren se’ns descobreix un conjunt d’arbres fruiters, testimonis vius del passat agrícola d’aquest paratge, que creixen ufanosos al marge de la cridòria urbana. Hi identificarem carxoferes assilvestrades, ametllers, nesprers, pruneres, un noguer i un conjunt espectacular d’esponeroses figueres, una de les quals, mig tombada, s’erigeix en una escultura arbòria molt singular.
El passatge dels xiprers
En el número 16 del carrer Plantada, albirem des de la reixa del carrer un insòlit passatge particular en pendent, que dona accés a algunes torres residencials que s’arrengleren als dos costats. Amb una inclinació significativa, el passatge s’enfila mitjançant deu trams d’escales de set graons cada tram, que alternen amb alguns replans. Flanquejant l’escalinata, se situen grans jardineres d’obra que contenen un bonic conjunt de xiprers, que s’erigeixen en els sentinelles de l’indret. Alguns presenten notables signes d’envelliment. Altres espècies com les iuques, els baladres, els pitòspors, els ficus, els lledoners, algunes plantes suculentes, les heures, la vinya verge, els lliris, etc., enriqueixen l’enjardinament.
Una gran buguenvíl·lia, amb la seva espectacular floració s’enfila ufanosa a la part superior de la porta enreixada d’accés al passatge. El gènere, buguenvíl·lea (Bougainvillea) comprèn 18 espècies de plantes originàries de les regions tropicals i subtropicals de l’Amèrica del sud: s’estenen des del Brasil fins al Perú i l’Argentina. Va ser descobert l’any 1767 per l’expedició de Louis Antoine Bougainville. Les buguenvíl·lees són plantes enfiladisses que poden arribar als 12 m de longitud, són de fulla persistent o caduca segons les condicions ambientals i, aparentment, sembla que fan una gran quantitat de flors de coloracions molt vistoses, però, en realitat el que semblen flors són fulles modificades de colors molt vius. Les flors veritables són blanques i diminutes i creixen a l’interior d’aquestes bràctees o falses flors.
El xiprer, Cupressus sempervirens
El xiprer és un arbre amb una silueta inconfusible. S’ha constituït com a símbol d’identitat del paisatge mediterrani. La seva capçada esvelta en forma de fus ens permet identificar-lo des de la llunyania. És alt i dret, amb les branques acostades al tronc i les fulles petites en forma d’escates d’un verd fosc, que s’imbriquen entre elles. És originari de la part oriental de la Mediterrània, s’estén des de l’Iran fins a Líbia, però, actualment, el seu conreu s’ha estès àmpliament per mig món. Té una càrrega simbòlica extraordinària, pot viure més de cinc-cents anys i es coneixen alguns exemplars mil·lenaris.
La seva gran longevitat i el caràcter perennifoli de les seves fulles, l’han situat com a símbol de la immortalitat i de la vida eterna. El xiprer es conreava ja en el període grecoromà i constituïa un element indispensable en el jardí mediterrani. En moltes cases i masies del nostre territori s’han plantat xiprers com a símbol d’hospitalitat. Un sol xiprer donarà beure a un viatger; dos, el proveirà de menjar per a ell i el seu cavall, i tres, podrà passar-hi la nit.
La fusta del xiprer és molt apreciada per la seva duresa i resistència a la humitat. És imputrescible i inatacable pels corcs i els fongs. S’utilitza en treballs fins d’ebenisteria, escultura i en la construcció naval. Desprèn un perfum semblant al del cedre que procedeix de la resina que sintetitzen aquest conjunt de coníferes.
