gent gran
Jaume Busquets
Figura cabdal de la llengua i de la literatura catalana, Caterina Albert va néixer a l’Escala en el si d’una família republicana. No va tenir una educació particularment intensa tot i un ambient familiar culte, però, com ella mateixa deia “jo era tot ulls, mirar, llegir i tinc una memòria visual molt gran.”. Els seus estudis es limiten a l’escola municipal d’on només recordava “la repulsió per la brutícia de la mestra i del lloc”. Quan li preguntaven com es va formar, sempre deia: “Sóc una persona ben simple, jo anava escrivint tal com sortia i llestos.”
Era propietària rural i, mentre els seus germans feren estudis a Barcelona, ella alternà l’administració del patrimoni familiar compaginada amb la formació personal totalment autodidacta, iniciada amb la pintura i consolidada amb la lectura i amb l’obra literària. Tot i deixar la pintura, no hi anava pas per mal camí. En són prova l’autoretrat i el pati de casa seva, que durant molt anys el va cuidar, i constituïa l’únic motiu per abandonar el llit d’on per cap altra cosa no en sortia mai.
Era una dona indòmita, que anava per lliure. Li agradaven molt els jardins salvatges. De la mateixa manera que es resistia a encotillar la llengua, tampoc era partidària de la feina dels jardiners. Sostenia que s’havia de deixar créixer la natura sense intervenir-hi, i que les males herbes no s’havien d’arrancar (“tot són plantes”, deia). També s’estimava molt els animals i en tenia uns quants d’acollits.
La seva energia, seguretat, coherència i constància en el treball han donat una obra sòlida i s’ha fet una fama inqüestionable. Palesa ja l’any 1898 les esmentades qualitats va escriure La infanticida, obra que fou presentada en els Jocs Florals d’Olot, on fou premiada tot i que el jurat va discutir molt quan el va haver llegit. Era un text potent i realista, i en aquella època “realista” era una paraula pejorativa i el text es va considerar com a immoral. La duresa del tema està en que porta la protagonista al parricidi a causa dels prejudicis socials i el masclisme imperant. “Quan es va saber que l’autora era una dona —diu Caterina Albert— l’escàndol va ser gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. Un dels resultats d’aquest escàndol va ser la decisió de “no donar, emparat pel mateix nom, mai més res al públic”. Fidel al seu lema ”deixeu-me fer i jo deixaré fer”, decideix el pseudònim “Víctor Català”, nom del protagonista d’una novel·la que estava escrivint, i rebutja les propostes de retocs per paraules injurioses o frases dures i pensaments atrevits, que constituïen un atemptat a la moral i el bon gust.
El llenguatge i l’obra
Pel que fa al llenguatge, l’entristia l’empobriment del català i la desaparició dels mots. Tant que ella, des del llit on rebia visites (1957-1962), anotava les paraules, els adagis i el vocabulari que el seu nebot Lluís Albert edità el 2005, amb el títol de Quincalla, on s’hi troben 1.000 refranys i s’hi troben paraules ja en el seu temps o època en desús. Aquesta postura la va portar a l’enfrontament amb Pompeu Fabra, de qui ella deia que era “una mula de mal ferrar”. Era tan bonhomiosa com ferruca, i es negava a acceptar unes normes fabrianes que no li feien el pes. Ella no es ficava mai amb ningú i hauria volgut que mai ningú es fiqués amb ella.
Tot i el seu tancament a casa, concretament al llit, hi rebia moltes visites, entre altres les de Narcís Oller, Joan Maragall, Aurora Bertrana, Tomàs Garcés, Baltasar Porcel… Tenia una llibreta a tocar del capçal, i a mitja conversa la veien sucant una ploma al tinter i prenent notes. “Quan se n’anaven les visites erudites, s’havia acabat l’erudició” expliquen els familiars escalencs de l’autora de Solitud, l’obra fonamental de Víctor Català.
‘Solitud’ narra la recerca de la individualitat
i la possibilitat d’assolir una existència separada
més enllà de determinants còsmics i socials
Pel que fa a la seva obra, amb Drames rurals s’inicia la seva projecció i el reconeixement de la seva habilitat narrativa que culmina amb Solitud (1905), que és una de les obres fonamentals de la literatura catalana contemporània, i la seva irrupció en el món literari de principis del segle XX causà un gran impacte. En aquesta novel·la la Mila (la protagonista) no aconsegueix adaptar-se a la muntanya, amb una total indiferència del marit i ha de viure solitàriament dins d’aquesta natura. En canvi hi ha un altre personatge, també protagonista, que és el pastor, un home bo, un ésser fantàstic, que representa la plena integració dins d’aquesta natura, i és el que ajuda a la Mila per tal que no se senti tant sola, i s’estableix una curiosa amistat. En aquesta novel·la, cada capítol sembla autònom, i en aquest sentit es pot dir que és més acumulativa que no pas evolutiva. De fet, és una visió pessimista/realista del món rural, habitat per personatges primaris i brutals. L’obra conté una recerca de la individualitat i la possibilitat d’assolir una existència separada més enllà de determinants còsmics i socials.
Per acabar de definir Caterina Albert Paradís, ens ajuda el que ella diu al poeta Joan Maragall l’any 1903: “Hi ha esperita turbulents que, a son pas per la terra, de tot ne treuen turbulència; en canvi, hi ha altres esprits serens que tot ho resolen en serenitat. Dels primers surten los més pèssims deixebles, per díscols i ingovernables, mes los segons són sempre, en tot temps i lloc, les mestres, puix se exemplaritat és de pau i d’elevació. L’esprit de vostè és de la mena d’aquests; lo meu dels altres. Jo, de tots mos dolors, ne trec més vigoritzat un secret impuls de protesta i més definida la tendència a l’acció enrunadora, que és potser lo que constitueix lo subsòl de mon caràcter” (Tret de la Història de la Literatura Catalana, de Riquer/Comas/Molas, vol. 8, pàg. 592, Ed. Ariel, 1985).
