Opinió
Mertxe Fernández
No fa gaires anys que imaginar o sentir parlar de viure 100 anys era una total utopia. Però, avui dia, l’esperança de vida pels nascuts el 2020 es va situar en 82,2 anys: 85 en dones i 79,5 en homes, segons l’informe anual del Ministeri de Sanitat sobre Esperances de Vida a Espanya. I es calcula que cap al 2030 pujarà a 81,8 anys per als homes i a 87 per a les dones. Així doncs, pensar a arribar als 100 anys, aviat deixarà de ser utòpic per convertir-se en una realitat.
Però, el que més importa, no és arribar a aquesta edat, sinó arribar-hi en bones condicions, i es fa patent que cada cop és més difícil tenir cura dels nostres grans perquè la nostra forma de viure ha canviat molt en les darreres dues generacions. Cada vegada es té menys temps lliure o es dedica més temps a la feina; la inserció gairebé total de la dona al món laboral, quan abans era qui tenia cura dels fills i els avis; els habitatges cada cop més petits que dificulten conviure amb els avis… De fet, si mirem 100 anys enrere, era molt habitual que la filla es quedés a viure a casa dels pares i convivien avis amb nets a la casa familiar.
Però tot això ha canviat força! Al problema de la cura que tota persona gran necessita, s’afegeixen les malalties que, a causa de l’avançada edat, van apareixent: dolors i manca de mobilitat, diabetis, problemes de visió i sordesa, depressió, deteriorament cognitiu i algunes més que fa 100 anys ‘no existien’ -com a molt la demència senil perquè no hi havia gaires més distincions– i que a més edat, més fan acte de presència.
D’altra banda, les persones grans pateixen sovint negligència, maltractaments, abandó, descuits, abusos, edatisme, gerontofòbia… i, la Salut Mental (amb majúscules) tenen la mateixa importància a aquesta edat que en qualsevol altre. Potser, ja des de petits, s’hauria d’ensenyar als nens més respecte i empatia. Us heu fet, o li heu fet mai als vostres fills, la següent pregunta: Com em sentiria si sé que estic al final de la meva vida i em sento totalment un destorb inútil? Com em sentiria si trobo que ningú em fa cas i les meves opinions ja no es valoren? Com em sentiria si m’ignoressin o escridassessin contínuament? Com em sentiria si em tractessin com un nen petit?
Tenir cura dels nostres grans és una labor difícil i pocs cops vocacional. Ens hem d’ocupar de l’alimentació, la higiene o l’administració de medicaments…, però és important ajudar-los també a fer-los sentir actius perquè puguin continuar gaudint d’una vida plena i feliç, alguna cosa que podem aconseguir a través de les activitats d’oci i temps lliure, mantenint els seus entreteniments i afavorint les relacions socials; però, sobretot, escoltant-los i fent- los partícips de les decisions.
Intenteu que, en una etapa tan vulnerable i solitària com és en moltes ocasions la vellesa, les persones majors se sentin acompanyades, cuidades i volgudes.
Mertxe Fernández és psicòloga clínica
