Reportatge
Elena Bulet (@elenabulet)
“Viure al carrer és desolador. Molt desolador”, sentencia el José. Ha estat deu anys sense sostre, fins que fa un parell d’anys va poder accedir a un habitatge. Ho recorda amb detall, perquè era el dia del seu aniversari de l’any 2016. Aquell dia, després de penjar el telèfon, el José va córrer des de plaça Catalunya fins a Sarrià, des d’on l’havien trucat. No s’ho podia creure. El seu pis no és com qualsevol pis. Té un llibre de visites i li agrada que la gent que vingui el signi. Tampoc el dormitori és com qualsevol dormitori. El José ha tret les potes del llit perquè el matalàs estigui arran de terra. “Si no, no podia descansar”, explica. Aquesta és una de les seqüeles que li ha quedat després de passar tants anys al carrer. També dorm amb els peus direccionats cap a la sortida del sol, perquè si no, no s’orienta. “Agafes seqüeles que mai se’n van. Soc capaç de reconèixer qualsevol persona que hagi passat pel mateix que he passat jo, encara que vagi vestida molt elegant. Això t’acompanya sempre”, explica.
La realitat de les persones sense llar no es visibilitza prou. Gairebé 1.000 persones dormen cada dia als carrers de Barcelona. D’aquestes, aproximadament 60 estan al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Són dades de l’últim recompte de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL). Ara bé, tal com explica Jesús Ruiz, director d’ASSÍS Centre d’Acollida, aquestes són només les xifres de les persones que veiem, però també hi ha moltes realitats ocultes: “Hi ha un munt de gent que pateix a casa seva per no poder cobrir els mínims per viure”. Aquestes persones també es consideren sensellar.
“Soc capaç de reconèixer qualsevol persona que hagi passat pel mateix que he passat jo, encara que vagi vestida molt elegant.
Això t’acompanya sempre”
La història del José no ha estat fàcil, però ha volgut obrir-se i explicar-la. Davant un cafè a casa Orlandai, comença a rememorar el seu passat. El motiu d’acabar sense llar va ser la droga. També per aquest motiu es van trencar els vincles familiars. De mica en mica, però, el José els està reconstruint: el canvi s’aconsegueix “a base de temps, calma i de fer les coses bé”, explica. Dels anys sense llar, recorda especialment una caseta a Vallvidrera on va estar passant un temps, abans que li donessin el pis. Ara és veí del Putxet. L’habitatge forma part de “Primer la llar (Housing First)”, un programa de l’Ajuntament de Barcelona que gestiona Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona i UTE Sant Pere Claver-Suara-Garbet. Des de la finestra del pis, el José veu la muntanya i li encanta.
L’objectiu és potenciar l’autonomia personal
El José parla amb molt d’afecte de les entitats per les quals ha anat passant. Comenta que va estar al “Císter” (carrer on està situat l’alberg), el Centre Residencial de Primera Acollida Sant Gervasi. També anava a esmorzar al centre de dia que ASSÍS té a Sarrià. A més, ha tingut contacte amb Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona, que gestiona alguns dels pisos de “Primer la llar” i que té un centre residencial al districte, el CRI Hort de la Vila.
ASSÍS Centre d’Acollida i el CRI Hort de la Vila, comparteixen diversos valors i objectius. Les dues entitats vetllen per potenciar l’autonomia de la persona sense llar. També proporcionen recursos per cobrir les necessitats bàsiques i tenen programes d’habitatge i d’ocupació. Un dels aspectes clau és l’acompanyament i l’atenció social que proporcionen.
Són espais on les persones poden ser escoltades i poden interactuar. “Des d’ASSÍS, intentem que cada persona arribi al seu màxim de capacitat en tots els àmbits”, explica Roger Fe, responsable de Salut i Primera Acollida del centre. Per ASSÍS passen aproximadament 1.700 persones cada any, segons la memòria del 2017. L’accés és obert a tothom i s’ofereixen, entre d’altres, serveis d’esmorzar, dinar, dutxa o rober.
El CRI Hort de la Vila funciona de manera diferent. És un centre residencial de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona, concertat per l’Ajuntament. Actualment, hi ha 90 places residencials. Les persones que hi viuen venen derivades d’entitats externes al centre. Per
exemple, del Servei d’Inserció Social. Segons les dades del 2018, la mitjana d’estada és de 250 dies. Tot i que la Charo Sillero, responsable del CRI Hort de la Vila, explica que el temps es va modulant: “Si es necessita una mica més de temps, endavant. L’important és que no es facin passes endarrere. Perquè cada esglaó que es baixa, costa més de pujar”.
Dona i sensesostre: doble vulnerabilitat
La Pilar viu en un pis compartit que pertany al programa d’habitatge d’ASSÍS llars. Va estar al voltant de vuit anys dormint al carrer. “Per culpa de l’alcohol ho vaig perdre tot”, explica ella mentre xerrem assegudes al parc de Joan Reventós. Ara ja fa 18 anys que no beu i sent que ha canviat molt des d’aleshores. La vocació de la Pilar és treballar en la càrrega i descàrrega de camions: “Ho porto a la sang, és el meu ofici”, explica. “Vaig començar a treballar-hi als 14 anys”.
“Ja no recordo moltes coses”, confessa la Pilar. “Intentes oblidar i tal com ho intentes, ho oblides del tot. Tinc records de quan era petita, però l’època de dormir al carrer la recordo a batzegades”. Entre pregunta i pregunta, la Pilar es remou al banc. Està a gust al sol, de fet, explica que li encanta. Però viure al carrer li ha deixat el cos afeblit i li costa trobar la bona posició. Tot i que les persones sense llar canvien sovint de localització, la Pilar va estar dormint un temps a un caixer al passeig de Sant Gervasi: “Quan jo hi era, a l’hivern treien la calefacció perquè marxessis. I a l’estiu, te la posaven”.
Viure al carrer és més difícil sent dona, explica la Pilar: “Has d’estar amb quaranta mil ulls posats”. La Pilar va perdre el contacte amb els fills quan va estar vivint amb una altra parella que va conèixer al carrer. Aquest home la va maltractar en diverses ocasions. Li va robar diners de diferents maneres. També, la va amenaçar: “Em va dir que si el deixava, faria mal als meus fills”.
La Samanta porta sis anys a Barcelona, pidolant a Sant Gervasi. Ha demanat que no surti el seu verdader nom al diari. És mare d’un fill de tres anys i viu a L’Hospitalet. Explica que ni ella ni el seu company treballen. Els dos viuen dels diners i aliments que els dona la gent al carrer. Tot i tenir un pis, la Samanta també s’inclou dins les persones sense llar. “No és fàcil”, relata, “Hem de pagar factures. Fa massa fred ara i no puc utilitzar la calefacció. Seria massa car pagar-la”.
“Pel fet de ser dona venen homes a molestar-me”, explica la Samanta. “No em volen donar diners. Em diuen que els segueixi a casa, perquè puguin fer sexe amb mi i pagar-me”. L’han intentada enganyar per poder aprofitar-se d’ella. Li van demanar que donés el seu número, per aconseguir-li feina, però en realitat volien una altra cosa. “No soc una prostituta. Tinc els meus drets. Si no tinc aliments per menjar, deixa’m morir. Abans que tenir sexe amb tu i em paguis per això. No ho puc fer”, sentencia la Samanta.
“Intentes oblidar i tal com ho intentes, ho oblides del tot. Tinc records de quan era petita, però l’època de dormir al carrer la recordo a batzegades”
Les dones que viuen al carrer estan exposades a una doble vulnerabilitat: “La violència que suposa viure en un espai públic i la violència que et poden generar els homes”, explica el Jesús. Segons la Diagnosi del 2017 de la XAPSLL, un 12% de les persones que viuen al carrer són dones. A més, afegeix que “a nivell emocional, la càrrega per una mare de perdre els fills o no poder mantenir la família és molt dura”. El Roger recorda el que li explicaven en una de les acollides que va fer: “Una noia sentia que la despullaven amb els ulls”.
La Pilar descriu que “viure al carrer és molt agobiant. T’has de buscar la vida. Remenar als contenidors per trobar ferralla. Demanar per les places alguna cosa de menjar. I quan et donen coses per cuinar, explicar que no tens casa. Menges a base d’entrepans”. Considera que ha canviat molt des que vivia al carrer. “Em prenc les coses amb més tranquil·litat”. Abans, passava de tot. Ara, cuida les relacions que té al voltant. Fins i tot té una llista amb els aniversaris de les persones que l’han ajudat d’ASSÍS.
“Li pot passar a tothom”
“He conegut gent que ha acabat al carrer per una separació. Altres, perquè el banc els ha arruïnat. Uns altres, perquè han perdut la feina, o bé per l’alcohol, pel joc o per la droga”, descriu el José. Ningú es para a pensar que això “li pot passar a tothom”, explica. Aquestes mateixes paraules les pronunciava la Pilar, la Charo, el Jesús i el Roger, durant les respectives entrevistes. “No tothom ha de ser un borratxo o un drogaddicte. És gent que ha tingut una mala ratxa, s’ha trobat al carrer i ja està”, afirma la Pilar.
Hi ha molta estigmatització envers el col·lectiu de les persones sense llar. “Ens han dit que ser pobre és lleig, dolent i miserable”, explica el Jesús. Es creu que “ve la gent de fora a treure feina, o que els qui estan al carrer són uns mantes i hi estan perquè volen”, descriu el director d’ASSÍS. A més, és un col·lectiu que no és prioritari, perquè no genera ingressos econòmics. “No produïm, gastem”, apuntava el Roger, responsable de Primera Acollida d’ASSÍS.
“El comú denominador de les persones que nosaltres atenem, a part de la pèrdua de la xarxa social i familiar, és que han encadenat diversos processos traumàtics en poc temps”, descriu la Charo, responsable del CRI Hort de la Vila. Ara bé, “hem de treure’ns la idea que la persona sense llar no té competències. Tothom té pedres a la seva motxilla i coses a resoldre”.
En Mouhacine és un dels exemples que trenca aquest estigma. Va venir del Marroc a Barcelona fa aproximadament cinc anys. Ha viscut en diversos albergs i al “Císter” va conèixer ASSÍS. Parla diverses llengües. Fem l’entrevista en castellà, però de tant en tant amaneix les seves respostes amb paraules catalanes. Li agraden els esports i els idiomes. Voldria ser traductor o treballar en telemàrqueting com feia al Marroc. Allà, també va estudiar Filologia Alemanya.
“Ens han dit que ser pobre és lleig, dolent i miserable”
És una persona que creu en la lògica de les coses. També en la motivació que un tingui per fer-les. “Si tu vols aprendre una llengua i creus que pots fer-ho, l’aprendràs”, sentencia ell. “Mai he demanat diners al carrer. Si no en tinc, no en tinc”, explica. Considera que no li cal demanar diners per viure. Aquesta concepció l’ha elaborada arran de l’educació que va rebre de jove a casa. Allà, només havia de pagar diners per elements no imprescindibles, com ara el tabac. Les necessitats bàsiques les tenia cobertes. Durant el temps que ha estat aquí ha fet diversos cursos de formació. Ara col·labora amb Fundació Futur, entitat que comparteix espai amb ASSÍS i que ofereix els dinars a les seves instal·lacions de menjador.
Més enllà de l’estigma, l’aporofòbia és un altre fenomen present en la societat. Però sovint s’ignora. Es tracta de l’odi a la gent pobre. El 2005, el districte vivia un dels casos més extrems dels últims anys. Rosario Endrinal va ser cremada viva per tres joves en un caixer del carrer Guillem Tell, a Sant Gervasi. Els nois la van apallissar i després la van ruixar amb un dissolvent, que més tard van encendre. La Rosario no va poder superar les cremades i va morir a l’Hospital Vall d’Hebron pocs dies més tard.
Un problema estructural?
Junt amb la manca de contractació, la situació de l’habitatge és un dels problemes principals del col·lectiu de les persones sense llar. Amb les seves rendes, no poden pagar el lloguer d’un habitatge, ni tan sols d’una habitació. “Han d’emprar més del 50% dels seus ingressos per cobrir l’allotjament”, apunta la Charo, del CRI Hort de la Vila. En Roger, d’ASSÍS, relaciona el problema amb el sistema: “Vivim en un sistema individualista i meritocràtic. No és un sistema de drets, sinó de mèrits. Si no treballes, no tens dret a una casa”. Tot i que el dret a l’habitatge és un dret reconegut, hi ha moltes persones que no tenen un sostre on dormir. “Són drets adquirits”, afirma el Jesús, d’ASSÍS. “El poder legislatiu fa les lleis, però després l’executiu, en molts casos, no posa els recursos adients per tirar-les endavant”, explica.
La tasca del voluntari
“Quan jo caminava pel carrer, no sabia què fer. Era una situació incòmoda, ningú et guia en aquests casos”. L’Andrea Macarulla és voluntària del CRI Hort de la Vila. Rememora com se sentia abans d’entrar en contacte amb aquest voluntariat. “L’important és que les persones no se sentin invisibles. Podem mirar-les als ulls”, afirma.
Vivim en un món on “estem acostumats a fer quelcom per treure un benefici directe”. L’Andrea va entrar en contacte amb Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona per unes pràctiques de la universitat. Explica que el voluntariat la va enganxar. “Em repercuteix positivament en la resta de la setmana”, afirma ella.
Ressalta la necessitat de “tenir un respecte molt gran per la persona. No saps mai la seva situació”. La funció del voluntari és acompanyar, “ser una orella per si volen parlar”, descriu l’Andrea. També parla del protagonisme: “L’ego el deixes fora. Aleshores, pots dedicar-te a la gent, acompanyar sense pensar en res més”.
Abans d’acabar l’entrevista, l’Andrea fa una reflexió molt encertada. “Com a humà, hauries de saber que hi ha més situacions a part de la teva”. Es tracta de tenir empatia, una qualitat a la qual es referien també els diferents professionals. L’empatia és conèixer la situació de l’altre, poder posar-se en el seu lloc, acompanyar el procés que seguirà la persona.
“Com a humà, hauries de saber que
hi ha més situacions a part de la teva”
Encara que hi hagi gent que sí que col·labora amb les persones sense llar en activitats o ajudes diverses, els qui empatitzen amb la seva situació són una minoria. La Pilar sent que “som invisibles per la gent, com si fóssim un animal estrany, fins i tot part del mobiliari urbà”. Plantegem-nos, doncs, si cal fer una reflexió i començar a desestigmatitzar la seva realitat.
