16 C
Sant Gervasi
| Dilluns 23 de novembre de 2020 |

Xavier Baladia, la pervivència d’una burgesia culta

Gent del barri

Maria Antònia Font Fernàndez

Poc després d’acabar 1r de Batxillerat, vaig capbussar-me en el llibre Abans que el temps ho esborri: records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana, un dels meus llibres preferits. No m’hauria imaginat mai que quasi 12 anys després tindria ocasió d’entrevistar la persona que em va descobrir històries de vida relacionades amb Pompeu Fabra o amb la seva cunyada Teresa Mestre, que va inspirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors.

Xavier Baladia, va néixer a la clínica del doctor Andreu, a l’avinguda del Tibidabo 21, i va viure entre els carrers de Muntaner i Madrazo. Actualment resideix a Les Corts, però treballa a Sant Gervasi. Tanmateix, on voldria viure és als Pirineus. L’entrevistem a la botiga de mobles del seu germà: Mercader de Venecia.

 

Fotografies de Juanjo Compairé

La vinculació familiar dels Baladia a Sant Gervasi s’ha diluït amb el temps…
Bé, el meu germà, el propietari d’aquest local, viu al carrer de Lleó XIII. Justament, el nostre avi va invertir diners a comprar terres d’aquest carrer, que és paral·lel a l’avinguda del Tibidabo, diguem que per imitar el doctor Andreu i fer construir casetes per a la família. Però li van expropiar els terrenys quan es va obrir la plaça d’Alfonso Comin i es va traçar la ronda de Dalt. Per tant, els terrenys de la Quirón eren del meu avi. Que, per cert, on hi ha aquesta «plaça» hi volia fer un teatre grec per regalar a la ciutat; era la seva obsessió. Hauria estat bé tenir un teló amb la ciutat, el mar i la muntanya de fons en lloc de la Ronda.

Podríem dir que Sant Gervasi no és el que era. Parli’ns d’aquell Sant Gervasi burgès de la primera meitat del segle XX.
Sant Gervasi és un barri molt cosmopolita però alhora català, i això marca. No sé si m’explico: als meus ulls, és el barri més parisenc de Barcelona, fins i tot ara que París tampoc és el que ara. Aquest encara és un barri elegant, europeista, amb arrels. Eminentment és un barri burgès, sí, però hi ha zones en què sempre hi ha hagut més barreja social. Ara bé, jo diria que la burgesia d’aquí es caracteritza no tant per la riquesa econòmica, que també, sinó sobretot per l’ambició cultural. També pel catalanisme: quan era petit, al passeig de Gràcia hi sentia parlar en castellà, i avui en dia és raríssim sentir el català a Pedralbes. Gràcia, que tradicionalment havia estat com Sant Gervasi, està canviant perquè s’ha posat de moda.

Per a mi, Sant Gervasi representa una burgesia potent, creativa, llançada, aventurera i amb bon gust. Perquè de bon gust cada vegada n’hi ha menys: a Pedralbes quasi tot és modern, mentre que encara hi ha trams del carrer de Muntaner que són d’una elegància flagrant, amb unes finques que no necessàriament són clàssiques. Resumint, Pedralbes té diners, Sant Gervasi té classe. I tornant al que dèiem abans, amb l’edat vaig assumint que era inevitable derruir tantes mansions, malgrat que les conseqüències també han estat devastadores: patrimoni equival a identitat, i la identitat no és només com et sents, sinó també identificar-te amb un món i sentir-t’hi bé.

La plaça d’Alfonso Comin
havia de ser un teatre grec
que el meu avi volia regalar a la ciutat

De petit encara va poder degustar aquells temps d’esplendor…

Casa meva era un pis, un edifici molt bonic però res de milionaris. Tampoc estava malament, tot s’ha de dir. A la dreta hi havia el jardí de l’Alexandre, que tenia un Roll-Royce; el 600, que cada dia el xofer treia, llavors sortia el majordom amb armilla a revisar que tot estigués brillantíssim. I a l’altra banda hi havia el Galvany, amb les botigues, les verdures i els camions. Això és Sant Gervasi, aquesta barreja fascinant amb esperit de supervivència, i una prova és El jardí de Sant Gervasi.

Ara em ve al cap el turó de Modolell, que és preciós, i la part de Muntaner des d’on veus el mar mentre baixes amb la moto… Aleshores m’admiro de la grandesa d’aquesta ciutat.

Parlem ara de la seva obra, del procés de recopilació de dades, redacció i recepció. Recordem els títols per als lectors que no en tinguin coneixement: ha escrit Abans que el temps ho esborri records dels anys d’esplendor (2004) i L’avi Ninus. Glòria i crepuscle d’un dandi (2015). El primer llibre, a més, va derivar en un documental del 2010.
No sabria explicar racionalment el perquè d’aquesta producció, però passa en moltes famílies que sembla que hi hagi un membre a qui el destí li assigna el paper d’hereu de la memòria. En fi, necessitava explicar-me els meus orígens i explicar-los per entendre el món i entendre’m a mi. Escriure és ordenar el que tens, i un cop ho has escrit ho pots digerir. D’altra banda, la gent que conec al·lucinava amb les històries que els explicava.

Hi haurà un tercer llibre?
Ara crec que em dedicaré a altres temes, malgrat que encara vaig trobant materials. Molta gent em pregunta per què no escric un llibre sobre Isabel Llorach, que va inspirar la Hortènsia Portell de Josep Maria de Sagarra… Potser quan em jubili… Bé, de fet, és el que havia dit sempre, però m’hi vaig posar abans per ansietat: tot i que escric tot el dia perquè treballo en un departament de comunicació, els materials que tenia em cremaven. Al capdavall, és la història d’una família, però també d’un barri, de veïns que es van morint.

Com han evolucionat les famílies burgeses que ha conegut?
Destacaria la xamba que han tingut, perquè la majoria han fet fallida com a burgesia, però gràcies als negocis immobiliaris hi ha persones que tornen a ser riquíssimes. Ara bé, tenen diners, no poder: continuen vivint pràcticament com abans i es fan unes cases que són una meravella, i tenen pis a París i a Nova York si cal. Però tot això els ha vingut ara, arran d’herències de pisos i d’edificis que l’endemà compren en efectiu ciutadans estrangers.

El panorama immobiliari és preocupant.
Em preocupa com està canviant Barcelona, i les repercussions que això tindrà aquí a Sant Gervai, realment ens estem convertint en la capital dels congressos i del món. Potser és una moda i passa d’aquí a cinc anys, però ara mateix les multinacionals i les empreses internacionals estan arrasant perquè paguen uns lloguers per morir-se. De moment, quan veuen que el Born no és com pinta, vénen cap aquí, i de cop i volta ens podem convertir en un barri com Sant Antoni o el Poblenou, que fins fa poc havien estat familiars. A veure què faran les noves generacions, i si volen viure en un país lliure.

‘Sant Gervasi encara és
una illa cultural catalanista’

Parlant de les famílies burgeses hem anat a parar a l’especulació immobiliària. Parli’ns una mica del documental que es va basar en el seu primer llibre.
La directora, Mireia Ros, va fer una feina sobrehumana, ja que va haver d’empassar-se metres i metres de pel·lícula en cerca d’un fil conductor. És clar, les famílies de l’època gravaven casaments, batejos i els nens; i com a màxim, viatges exòtics. Però de sobte el pla s’obria una mica i sortien les anècdotes que interessava d’explicar.

Una pregunta potser compromesa però que com a lectora tenia a dins: què hi ha de ficció en els seus retrats familiars?
Tot el que hi dic és real, el que passa és que la meva àvia, que és la font principal, era èpica explicant les coses. L’avi, en canvi, era èpic en la manera de viure: per a ell, viure consistia en una obra wagneriana, i actuava com un personatge d’òpera. Les misses, les adaptaven a ell, perquè es posava a cantar quan considerava que el capellà anava endarrerit… La seva vida va ser gairebé de realisme màgic, però d’inventat no hi ha res.

De fet, estirant fils, em vaig adonant que la meva família eren més catalans del que em pensava. Per exemple el meu besavi li va regalar una medalla a la besàvia que a una banda representava Sant Jordi i a l’altre l’escut de Catalunya, que clamava per l’herència de la nostra pàtria. Però tot ho he hagut de deduir, com ara que a la casa de Puig i Cadafalch del carrer de Muntaner hi posessin quatre columnes durant la dictadura de Primo de Rivera.

I parlant de deduccions, entenc que té una quantitat de materials ingents, a banda dels records.
Normalment, quan es mor un familiar, es llencen moltes fotos, però la meva àvia ja va preveure que jo heretés els seus àlbums, que són una mina. És amb la perspectiva del temps que cobren valor, com ara la foto de l’avi amb barnús a la Pedrera: va ser una sort que pogués cedir aquesta fotografia quan me la van demanar.

Formalment, l’entrevista va acabar aquí, però el paper, igual que el temps, és tan valuós com escàs.

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.