500 anys de la Reforma de Luter

Notícies de Sant Gervasi

El dissabte 28 de novembre, la comunitat evangèlica luterana de Barcelona va commemorat el cinquè centenari del començament de la Reforma protestant. L’acte va tenir lloc a l’Església evangèlica del carrer Brusi i va tenir com a plat fort la interpretació de dues cantates de J. S. Bach.

Juanjo Compaire

L’acte ha tingut lloc a l’Església evangèlica del carrer Brusi i tenia com a plat fort la interpretació de dues cantates de J.S. Bach (BWV 79 i 80). L’acte s’integra dins del cicle “Bach zum Mitsingen” (“Bach per cantar plegats”, BZM), que, des d’abril del 2011, va interpretant l’integral d’aquestes cantates, sempre amb un format participatiu. És a dir que, a més del cor creat a l’efecte (cor BZM), qualsevol persona amb formació musical i experiència coral s’hi pot afegir.

Xerrada introductòria

Prèviament el pastor Holger Lübs ha introduït una breu xerrada introductòria a càrrec del crític musical Albert Torrens, acompanyat pel responsable musical de la comunitat, Mathias Weinmann. La sala annexa al temple estava plena de gom a gom d’un públic que anava més enllà del públic habitual, de parla alemanya, cosa que ha obligat que l’acte es desenvolupés en castellà, amb alguna intervenció en alemany, que posteriorment ha estat traduïda.
Torrens ens ha parlat de la iniciativa BZM. Cada una de les cantates estan sent traduïdes al català per un grup de poetes i aquesta traducció es lliura al públic –com en l’acte d’avui- abans de cada concert, de tal manera que el públic pugui entendre-les més bé.
Les cantates s’inscriuen dins del calendari litúrgic luterà, incloent la “Festa de la Reforma” del 30 d’octubre, que ara estem celebrant. Cada celebració litúrgica va acompanyada de cants. Alguns poetes alemanys des del començament n’escrivien les lletres, en llengua “vernacla”. L’òrgan anava alternant amb el cant “a capella”. El mateix Luter havia estat autor tant de textos com de músiques litúrgiques (aquestes inspirades en el cant gregorià).
El crític ha traçat, doncs, dues trajectòries que s’entrellacen: les de Luter i de Bach, dos segles més tard. Al llarg del temps el cant s’ha anat fent més complex. Les cantates ara ja no les canta la comunitat, sinó el cor sorgit de l’escola i dirigit pel “kantor”.
Dintre del cicle, una de les dues cantates, “Ein feste Burg ist unser Gott” (El nostre Deu és una sòlida fortalesa, BWV 80) és especial, perquè el seu text està esculpit al campanar de l’església del castell de Wittenberg i la música va ser utilitzada posteriorment per reis i músics. Com a d’altres cantates corals de Bach, el mateix tema es va repetint en diferents formats. El cor dialoga i es va alternant amb els solistes.
Weinmann ha clos la conferència introductòria il·lustrant, amb l’ajuda del violoncel, alguns fragments de l’obra que marquen diferents estats d’ànim: el dubte, la fermesa, la confiança, l’exaltació són expressades com poques vegades la música ha sabut fer. Perquè aquí la música transcendeix el món terrenal. Com diu un vers de la cantata: “que feliços són els que porten Déu en els seus llavis!”

Bach i la Reforma protestant

M. Antònia Font Fernández

El darrer cap de setmana d’octubre, els veïns de Sant Gervasi no ens vam sentir impel·lits a sortir del barri si volíem gaudir d’una activitat cultural vertaderament accessible a tothom, o sigui, assequible. Més en concret, els melòmans vam estar de sort i ens vam congregar a l’Església evangèlica del carrer Brusi per escoltar dues cantates de Johan Sebastian Bach: les BWV 79 i BWV 80.
Com potser haureu sospitat, al darrere hi havia l’organització Bach Zum Mitzingen, col·loquialment (BZM): el meu desig de tornar-los a tenir a Sant Gervasi s’ha fet realitat. La gràcia del BZM, tanmateix, és que el gruix de cantaires són com els núvols del cel: mai acaben de configurar-se igual. Parlant terrenal, el que fan són cantates participatives, en les quals tothom que sàpiga música hi és convidat. Els cantaires reben per correu les partitures, se les preparen pel seu compte i el mateix dissabte del concert es troben en l’únic assaig que es fa. Al matí, doncs, posen en comú la interpretació, a la tarda la presenten en públic en format concert i l’endemà matí repeteixen el concert però inserit en el marc de la litúrgia.

En aquesta ocasió, a banda de la plantilla, formada per 16 cantaires amb prou experiència musical, hi havia un cor participatiu amb 28 voluntaris i 12 instrumentistes. Així mateix, cal destacar l’actuació dels quatre cantants solistes: Carine Tinney (soprano), Dida Castro (mezzosoprano), Jorge Losana (tenor) i Oriol Mallart (baix).
Tal com fa habitualment, el director, Pau Jorquera, l’ànima del BZM, va contextualitzar el projecte BZM en general i les cantates 79 i 80 en particular. Ens va recordar que ara celebren 7 anys (nodrit pels donatius voluntaris) i també que fa 500 anys que es dur a terme la reforma luterana.
El repertori va constar, en paraules de Jorquera, de dues cantates germanes: la 79, la petita; i la 80, la gran (ja se sap que les metàfores no són literals). La primera cantata evoca un moment d’entrega (per a ell, la plenitud d’estar amb la seva companya quan encara no eren casats), mentre que la segona fa posar en relació la rutina i les circumstàncies que l’alteren, ja sigui positivament (per exemple, la naixença d’un fill) o negativament (per exemple, una mort). Aquesta darrera cantata, la 80, ha estat més versionada: en origen, no hi havia trompetes ni timbales, sinó que les va afegir el seu fill en una versió més solemne. Al meu entendre, és difícil imaginar la cantata 80 sense aquests instruments: els intèrprets van treballar de valent.
Per acabar, dos detalls: el primer, que els músics van fer honor als dos sentits històrics del concepte deport: el medieval d’‘entreteniment’ i l’actual, no admès en la normativa catalana però sí castellana, de ‘esport’, ja que van cantar vestits de carrer; i el segon detall, el bis: van acomiadar-se del públic amb el primer número de la cantata 80. Bé, van acomidar-se’n després del soparet de deport / esportiu que tots poguérem gaudir en sortir de l’església.
És d’agrair que, en els temps políticament convulsos que vivim, la música continuï sent un refugi. Moltes gràcies per l’estona plaent que ens vau proporcionar.