Gent gran
Núria Pugès, Mariona Franquet, Jaume Busquets. Fotografies: Fernando Siles Melgar.
Aquest any estem celebrant els 700 anys del naixement de Ramon Llull, que és l’escriptor en llengua catalana que ha tingut més projecció en la història d’Europa. Per això ha estat objecte de tota mena de distorsions i tergiversacions: heretge, foll, alquimista, cabalista, ermità, inculte, impostor, forjador de la llengua catalana, precursor del Renaixement,… Però també cal dir que no va ser un frare sinó un laic casat i pare almenys de dos fills, que màxim a la seva vellesa va ingressar al tercer orde franciscà, integrat per laics.
El que és cert es que era un laic amb inquietuds espirituals, i de retop inquietuds intel·lectuals, com molta de gent d’aquell temps, de condicions socials diverses. Molts laics amb aquestes inquietuds van accedir a un saber que fins llavors estava reservat als clergues, saber que s’escrivia en llatí però que es va haver de traduir a les llengües vernacles per la demanda dels laics, entre ells Ramon Llull i Francesc d’Assís.
Fernando Siles Melgar
Llull mai va seguir estudis reglats, però decidit a dedicar la vida sencera a l’extensió de la fe, experimenta la necessitat d’adquirir una formació superior desenvolupant un sistema de saber propi i autònom.
Ramon no estava tocat de la bolla: el seu propòsit era molt ambiciós: convertir als no cristians, aconseguir una cristiandat més evangèlica, i reformar l’Església d’acord amb la societat del seu temps. I fent un parèntesi, no podríem preguntar-nos si no és el mateix que hauríem de pretendre dels cristians del 2015?
A partir de Ramon Llull es va crear un corrent filosòfic i religiós de partidaris denominat lul·lisme, que estimularen la seva exaltació fins a la llegenda. Llull també va tenir adversaris, especialment entre els dominics, que crearen un corrent antilul·lià. A més d’atacar-lo pel contingut de la seva obra, li atribuïren posicions heterodoxes a partir de textos falsament lul·lians sobre l’alquímia o la càbala. Aquesta confrontació ha distorsionat la percepció popular de la seva personalitat real i ha afectat negativament el seu procés de canonització. Actualment és, eclesiàsticament, servent de Déu, encara que popularment sigui considerat i titulat com a beat.
Us voldríem parlar sense fer-nos pesats d’aquest personatge molt nostre i molt important
Biografia
Ramon Llull està considerat com el més gran representant de la prosa literària i filosòfica de l’Edat Mitjana, i potser de tota la història dels Països Catalans, és a dir, de parla catalana. Li deien “Doctor il·luminat”.
Nasqué entre el 1232 i el 1235 a la ciutat de Mallorca, però provenia d’un llinatge català de Barcelona que s’havia establert a l’illa de Mallorca. A partir d’una biografia transcrita per un deixeble seu, sabem que fou senescal (majordom d’un gran senyor medieval) i es casà amb Blanca Picany.
Un fet decisiu s’escaigué pels volts del 1265. Jove encara, quan es dedicava a compondre vanes cançons i altres lascívies del segle, estant una nit a la seva cambra, assegut a la vora del llit fent en llengua vulgar una cançó destinada a certa dama de la qual estava enamorat, va veure a mà dreta a Jesucrist penjat de la creu, i es ficà al llit. Els quatre dies següents va prescindir de l’aparició que se li va reproduir cada dia. A la cinquena nit comprèn el que Jesús li diu: que desampari el món, i que es lliuri al seu servei. Ell mateix ho explica. Escolteu el que diu (en català antic): “quan fui gran i sentí del món sa vanitat,/ comencé a fer mal e entré en pecat,/ oblidant Déu, seguint carnalitat,/ mas plaé a Jesucrist per sa gran pietat,/ que es presentà a mi cinc vets crucificat,/ per ço que el remembràs (recordas) e en fos enamorat!!”
Aleshores, abandonant família, amistats i càrrecs, emprengué una nova vida guiada per tres objectius: la conversió d’infidels, la composició de llibres per tal de difondre l’ideal cristià primitiu i la creació d’escoles on poder formar en llengües orientals (sobretot àrab) als futurs missioners. Es va retirar al puig de Randa (Mallorca), per lliurar-se a la contemplació on, al cap de vuit dies, fou il·luminat per Déu sobre la manera de com havia de compondre un llibre per fer possible la conversió dels infidels (D’aquí ve que, com hem dit, fos anomenat “Doctor Il·luminat”)
A part de fundar monestirs, assistí a la Universitat de París, i efectuà llargs viatges per l’Occident cristià i pel nord d’Àfrica amb el propòsit missioner.
Morí probablement el 1316.
L’obra
En quan a l’obra cal saber que escrivia molts llibres en quatre llengües, llatí, català, àrab i provençal, el provençal només per la creació poètica, a l’estil dels trobadors. N’hi ha registrats 240, i un de sol ja té una extensió superior a quatre vegades la del Quixot. Assossegueu-vos, que no us parlarem pas de tots.
A més a més de la producció literària escrivia sobre Filosofia, Teologia, Medicina, Física, Astronomia, Astrologia, etcètera…
L’àrab li servia per ser entès pels infidels, i la llengua llatina per fer-se escoltar en els centres culturals més importants d’Europa en el segle XIII.
Llull quan va decidir adoctrinar als àrabs, va comprar un esclau sarraí, reduït a l’esclavitud arrel de la conquesta de l’illa, probablement un moro mallorquí, il·lustrat per aprendre la llengua, la filosofia i la ciència aràbiga. Un dia l’esclau, davant Ramon, renega de Jesucrist i Llull, i l’esclau, irat, ataca i fereix a Llull no amb un coltell sinó amb una espasa, dient “Tu mortuus est”. L’esclau atemorit es suïcida penjant-se pobrament vestit tement el càstig de la seva acció. Això allibera Llull de problemes de consciència perquè s’hauria considerat responsable si l’esclau hagués estat executat per la malifeta que havia comès.
Voldriem remarcar en l’obra didàctica i religiosa el llibre Llibre de l’Orde de Cavalleria (1275-1276). Aquesta obra exercí una gran influència en Tirant lo Blanc iniciada a escriure el 1460 (Joanot Martorell , 1413-1468). i és dedicada a la formació del cavaller cristià d’aquella època. Aquesta
Hi ha també el Llibre de les Bèsties, aquest completament diferent, en el que fa un estudi comparat dels humans amb al·lusió irònica als governants.
En l’obra narrativa Lo romanç d’Evast e Blanquerna és sens dubte una de les fites cabdals de l’obra lul·liana, qualificada en els Estudis Universitaris Catalans (1906-1911) el primer assaig de novel·la biogràfica i social en les literatura d’Occident. L’obra tracta, en el primer capítol, dels esposos Evast (fill d’un burgès) i Aloma (de noble família) els quals el dia de llur casament es vestiren amb gran humilitat, acomiadaren llurs pares i amics i segueren a la taula amb dotze pobres, després d’haver-los rentat mans i peus. Ella administrava la llar i ell feia de mercader “per tal que s’humiliàs a haver algun ofici.”. Després de molt temps d’esterilitat, Déu, escoltant els precs d’Aloma, els concedeix un fill, Blanquerna El segon capítol, és destinat a l’educació de Blanquerna, tant des del punt de vista intel·lectual, com moral, i a la seva formació sintetitzant Ramon Llull les seves idees pedagògiques, expressades en altres obres. Quan Blanquerna arriba als 18 anys, Evast prova el seu criteri, i en advertir la seva intel·ligència, sentit de justícia i esperit cristià, el pare (Evast) decidií retirar-se ell i Aloma a fer vida religiosa, deixar els béns temporals al fill i cercar-li esposa adequada, proposant després a Aloma que ambdós es lliurin a la vida contemplativa que els proporcionarà l’estament religiós, i deixin la vida activa a Blanquerna. Però Aloma s’hi nega i proposa que tots dos segueixin vivint a la casa, però fent vida de penitència i oració, amb absoluta castedat i encomanant els béns i el govern de la llar a Blanquerna. Però feta la proposta a Blanquerna respon que ell té previst donar-se a la vida ermitana, en total pobresa i renunciant al món. La mare intenta temptar-lo amb la vida matrimonial, i va a veure una veïna vídua; Nastàsia, que tenia una filla molt bella; Natana, per tal que aquesta parli amb Blanquerna. L’endemà van tots a casa Nastàsia, i deixen els dos joves sols en una cambra, asseguts l’un al costat de l’altre. Natana trenca el silenci amb els mots següents: Senyor Blanquerna, molt temps ha que jo he desitjat com vos pogués dir i descobrir mon cor. Amat vos he d’intrinseca amor, amb tot mon cor, gran temps ha, i sobre totes coses desige ésser vostra muller. Fort amor me constreny a dir-vos ara estes paraules. Si vós, per linatge i per riquesa, sou digne d’haver mes honrada o mes rica muller, ajuda’m amar, la qual me fa a vos coralment amar, e ajuda’m bona intenció, la qual me fa a vos amar per ser vostra muller, i no per ningun altre desordenat pensament, i cumpla Déu ma voluntat, la qual me fa desitjar de vos haver fills que sien servidors de Déu, e que ressemblen a vós en la santa vida en la qual sou vengut per la gràcia de Déu e per doctrina i bon exemple de vostre pare Evast e de vostra mare Aloma…”.
Resposta de Blanquerna: Companyia no vull haver sinó de Déu e d’arbres, herbes, d’aucells, bèsties salvatges, aigües, fonts, prats e ribatges, sol, luna, estel·les, car ninguna d’estes coses no embarguen l’ànima a contemplar son Déu. No us recorda Francesc d’Assís?
I és Blanquerna qui amb les seves paraules i la seva exemplar integritat convenç Natana que abandoni el món i ingressi en un orde religiós. Evast i Aloma comprengueren que no podien oposar-se a la voluntat de llur fill, el qual l’endemà sortí definitivament de casa seva. Llull el descriu així: Blanc e vermell e ros fo Blanquerna; molt fo bell a ver, cor natura havia donades a son cors totes les faiçons qui son als ulls plaents e agradables en cors humà. Jove fo d’edat, la seva ànima hac compliment de virtuts; en lo seu cor habitava.
A l’entrada d’un bosc Blanquerna s’agenollà als peus d’Evast i d’Aloma, i els demanà la benedicció, que li fou atorgada amb amor i llàgrimes. També Aloma s’agenollà, besà la terra, alçà les mans, i amb els ulls fits al cel, devoció i plor, adreça a la Mare de Déu el plany següent:
Amb motiu de la partida del meu fill, em sento cridat a adreçar-me a Vós, Mare de Jesús: El meu fill Blanquerna se’n va, se’n va tot sol, sense saber on, per recordar, estimart i obeir el teu Fill. Si el teu Fill va honrar i estimar, voldràs tu el meu fill guardar, defendre i estimar? Tu ets Amb el teu Fill a la glòria, i el teu Fill fa marxar tot sol el meu fill, separant-se de mi, romanent jo sola i sense coratge. Estimaré el teu Fill com tu l’estimes. ¿Estimaràs tu també el meu fill més del que és estimat per mi? Trista queda la meva ànima per la marxa del meu fill, mentre tu estàs alegre perquè vius amb la presència del teu Fill.. No tenia més que un fill, i el teu me’l pren, fent-lo anar sol. Sol el farà estar tots els jorns de sa vida; herbes crues li faràs menjar; les seues vestedures seran sos pèls e sos cab
Fotografia de Fernando Siles Melgar
ells a l’aire. Mira’l i veuràs com el meu fill és bell com a persona i en coratge, i pensa com el sol, el vent i la nuesa ennegriran i destruiran la bellesa de les seves faccions. Quan tindrà fred, ¿qui l’escalfarà? I quan estigui malalt, ¿qui el cuidarà? I quan tingui fam, ¿qui li donarà menjar? Si ha paor ¿qui’l confortarà? Si tu no ajudaves a mon fill sens les mies pregueres ¿ on seria la teva pietat i la tua misericòrdia? La dolor que jo he de mon fill, lo qual veig anar morí en aflicció e en penitència e en lo boscatge tot sol, sense saber on està, que et faci recordar la dolor que tu havies del teu Fill que veies crucificar i occir (morir). Si lo feu Fill moria per amor, sens colppa, ¿quin és l’amor que el fa a ell anar a morir?
Tot i no voler-nos allargar massa, creiem que us mereixeu saber la resta de vida d’aquesta família:
Blanquerna s’endinsa en el bosc amb la creença dels seus pares de que no el veuran mai més.
Evast i Aloma encomanen els béns temporals a un frare llec, que havia de repartir les rendes entre els pobres; es vesteixen humilment dejunant 4 dies per setmana, portant vida totalment casta, resant les hores canòniques i menjant sempre en companyia de 13 pobres. Evast abans de morir, d’acord mb Aloma, fa bastir un hospital per a pobres, ell cuidant dels malalts i Aloma de les malaltes, mantenint-se de les almoines que rebien fins que moren santament.
Natana, contra la voluntat de la mare altres parents entra en convent, convent que aquests volen cremar, tot i que Natana els arriba a convertir, i arriba a sagristana, tot i que, quan l’abadessa mor, és nomenada superiora.
Nastàsia, la mare de Natana, conversa, vol entrar al monestir, però no pot per edat, però amb consell de les religioses va construir una caseta prop del monestir on va viure humilment.
Blanquerna té una vida d’austeritat, perill, riscos i una vida curulla de solidaritat amb els altres, amb aventures amb bèsties, gent humil, princeses i prínceps i cavallers enamorats, és convençut per entrar en un convent, en el que aviat arriba a abat, i posteriorment és elegit bisbe, càrrec que es nega a acceptar, però que el Papa, sabedor de la santetat i ciència de Blanquerna l’obliga a acceptar la jerarquia, acabant, malgrat la seva resistència, a ser nomenat Papa, i “per loar Déu e per reprendre los vicis de la Cort de Roma, havia pres l’ofici de foll”.
Dins d’aquesta grandiositat d’obres destaca el Llibre d’Amic e Amat, una de les obres més conegudes i estudiades modernament. És una síntesi admirable de intel·ligència i d’amor. En aquest llibre intenta donar a la vida ermitana un contingut místic. Hi és constant el diàleg, i conté tants versos com dies té l’any Serveix com a llibre de meditació i reflexió .
Són tres els elements essencials que estructuren el llibre: l’Amic (home), l’Amat (Déu), i l’Amor, moltes vegades personalitzat i que fa d’intermediari entre Déu i l’Home. Hi trobem influències del Càntic dels Càntics bíblic, exemple de l’idil·li místic que es crea amb els diàlegs entre Déu i l’Home.
Us en llegim el poema número 77: Cridà l’Amic en veu alta a les gents, / i digué que estimessin/ caminant i seient, vetllant i dormint,/ parlant i callant,/ comprant i venent, en plaer i llanguiment;/ i que amessin en tot allò que fessin,/ car de l’Amor en tenien manament.
Aquest llibre està escrit en prosa, però diria que és en prosa poètic, i ara, per acabar, us transcrivim un dels paràgrafs, el de número 26, i ens sembla que em donareu la raó. És en català antic, però ben segur que ho entendreu molt bé:
“Cantava l’aucell en lo verger de l’amat,/ e venc l’amic, que dix a l’aucell: -/ Si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.” !!
Us ha agradat? Oi que és bonic? Gràcies per haver-nos llegit.
