Diumenge 21, abril 2024
13.4 C
Sant Gervasi
13.4 C
Sarrià
Publicitat

Tots els detalls de la 7a edició del BCN Film Fest amb Albert Serra i Susan Sarandon

Una crònica cultural de Marc Pi sobre les pel·lícules més destacades i la catifa vermella al cine Verdi

Publicat el [wpdts-custom start="post-created" format="j.n.Y G:i"]

Cultura

Marc Pi

El dijous 20 d’abril em vaig llevar sobresaltat a les sis del matí. Just somiava que havia d’escriure al diari del barri, El Jardí, ja que no tenien ningú que els cobrís un dels esdeveniments de l’any de la ciutat comtal: el BCN Film Fest. Vaig provar de tornar a adormir-me, sense èxit. I així va ocórrer: la cap de premsa del festival, Sílvia Maristany, va poder gestionar la impressió d’un últim passi de premsa (el mateix dia de la inauguració!). Aquell fet ja era un primer indici de com de bé funciona l’equip darrere el BCN Film Festival, la qual cosa vaig poder corroborar al llarg dels dies entrants.

Publicitat

El capvespre del penúltim dijous d’abril, el carrer Verdi es va vestir de gala. La catifa vermella s’estirava des de les portes del cinema fins al carrer la Perla. Al voltant de dos quarts de vuit van començar a arribar els primers distingits. L’expectació era menor a l’esperada. Àgata Roca, Cesc Gay i Vicky Luengo (els dos últims conformarien el Jurat Oficial juntament amb Empar Moliner) van ser dels primers a pujar Verdi amunt. També hi vam veure a Josep Maria Pou i Judith Colell, qui unes hores després entregaria el Premi d’Honor a Wim Wenders, sens dubte el convidat estrella del certamen. A excepció de Neus Ballús, que lluïa un vestit digne de la MET Gala, la catifa vermella va ser força desnatada. Arribaven també els membres de les principals institucions públiques cinematogràfiques, ICEC i ICAA. Finalment, van baixar d’un cotxe oficial Wim i Donata Wenders. Van enfilar la catifa acompanyats de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, fins a arribar a la fotografia protocol·lària amb la directora del festival, Conxita Casanovas.

Publicitat

A partir d’aquí podria seguir amb la crònica del festival, en un sentit purista del gènere, però soc ben conscient que l’espai del diari és limitat i el vostre temps, també. Per tant, de forma gairebé enumerativa, deixo a continuació algunes de les pel·lícules i activitats més destacades, al meu entendre, del BCN Film Festival:

La secció d’Imprescindibles del festival feia justícia al seu títol. Al matí de la segona jornada, Wim Wenders ens va delectar amb una roda de premsa memorable. Amb la humilitat que el caracteritza, va citar My back pages de Bob Dylan per deixar-nos ben clar que no se sent vell. “L’edat està sobrevalorada”, sentenciava. Va recordar a Carlos Saura (mort aquest any) i es va referir a Sam Shepard i Peter Handke, dos autors que han vertebrat el seu cinema. També va avançar-nos les dues pel·lícules que estrenarà aquest any al Festival de Cannes: Perfect Days (competirà en Secció Oficial) i el documental en 3D, Anselm. Dels dotze films de Wenders que recuperava el festival, en destaco dos. The million dollar hotel, potser més oblidada, és una senyora pel·lícula (cal recordar que la idea original fou de Bono, U2). I és clar, quina banda sonora. Però per parlar de bandes sonores em veig obligat a esmentar el documental Buena Vista Social Club. L’any 1998, Ry Cooder va reagrupar autèntics mites de la música cubana precastrista per a gravar-ne l’àlbum homònim, el qual es convertiria en un èxit internacional.

Respecte a les pel·lícules de la Secció Oficial i Zona Oberta, n’enumeraré unes poques. Amb A bit of light el britànic Stephen Moyer ens mostra que el dol i la culpa no requereixen una mort propera. Una Anna Paquin impecable ens recorda la despietada misèria en la qual desemboca l’alcoholisme. Pel que fa als films nacionals, Els encantats d’Elena Trapé arribava a casa després d’estrenar-se al Festival de Màlaga. El tercer llargmetratge de la directora és simptomàtic d’un moment d’esgotament que viu una part del cinema espanyol, tant en l’àmbit formal com temàtic. Pel·lícules que sota el paraigua de cinema d’autor s’estanquen en fórmules massa repetides en els últims anys. Això sí, al col·loqui posterior vam poder veure la desimboltura que ha anat adquirint Laia Costa amb el temps. Quines taules. Al pol oposat d’Els encantats situaria a Esperando a Dalí, de David Pujol. Sota l’etiqueta de comèdia romàntica, em pregunto per què no la podríem catalogar com a cinema d’autor amb majúscules. Es tracta d’una barreja ficcionada de les històries de Ferran Adrià i la cuina creativa, i Salvador Dalí; al Port Lligat dels anys 70. Tot plegat, una cinta que desborda energia i fa que l’espectador abandoni la sala amb somriure en boca. Mencions finals a Alma & Oskar, que explica la història d’amor entre Alma Mahler i Oskar Kokoschka; No bears, al mateix Iran de Jafar Panahi; i a Rebel, guardonada amb el Premi a Millor Pel·lícula del festival.

Estarem d’acord que un bon festival de cinema té cura no només de la seva programació cinematogràfica sinó de les activitats paral·leles que s’hi esdevenen. En aquest aspecte, el Cinepodcast que va tenir lloc a La Perla 22 durant els set dies de festival n’és un bon exemple. Vam poder assistir a converses tan interessants com Asia noir, on Carles Martínez, Marc Castro i Adriano Calero ens parlaven de cinema asiàtic noir. Tres frikis (en el bon sentit de la paraula) que transmetien passió i ganes de no saltar-se cap film de la Secció Asia Noir del festival. Precisament gràcies a aquesta podíem recuperar pel·lícules de l’alçada d’El infierno del odio, Perfect Blue, o El Lago del ganso salvaje (la qual va rebre una efusiva ovació de Quentin Tarantino a Cannes 2019). També vam tenir el plaer de repassar els clarobscurs de les Adaptacions teatrals al cinema, de la mà dels dramaturgs Sergi Balbel i Carlos Be. Una altra conversa interessant sobre la relació entre autoria i direcció, els drets d’autor i el parentiu entre obra i pel·lícula. Finalment, no em puc estar d’esmentar la presentació del llibre d’Albert Serra: Un brindis per Sant Martirià. En una conversa delirant amb Conxita Casanovas, el director català contemporani més internacional -com diria ell mateix, i potser no li faltarà raó- va pensar en directe. I això sempre és d’agrair. Lluny de ser una entrevista prefabricada, Serra va parlar de la seva concepció del cinema, del sentit lúdic de l’art i, en general, de com entén la vida.

En definitiva, el BCN Film Fest va aconseguir prolongar la sensació de Sant Jordi al llarg de tota la setmana. Es fa evident que les dates escollides per l’organització del festival no poden ser més encertades. En la seva setena edició, l’ambició no para de créixer. Cal recordar que pel festival ja hi han passat noms de la talla de Richard Gere, Isabelle Huppert, Johnny Depp i, aquest any, Susan Sarandon, entre d’altres. Veurem què ens depara la vuitena edició, del 18 al 26 d’abril del 2024.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.