Cultura
El Jardí
La periodista i escriptora Marta Romagosa ha presentat aquest dimarts la seva última novel·la, ’28 metres’ (Univers Llibres) a la Sala Tramuntana del Centre i Teatre de Sarrià. Es tracta d’una història entre dues dones, una que sembla que ho té tot i l’altra que no té res. Al costat de Romagosa, la directora d’Assís, Lara Bogni, ha aportat el punt de vista de la feina diària amb dones en situació de sense llar que es fa al centre obert d’acollida que l’associació té a la Via Augusta, al mateix barri.
Romagosa, que ha estat convidada a Sarrià a petició de les germanes Bassedas, les propietàries de la Llibreria de la Plaça -lloc que l’autora ha visitat abans de fer la xerrada- ha explicat que volia fer “una història de contrastos”, inspirada en una Barcelona en pandèmia i en una cúpula d’un àtic a tocar del Turó Parc, situada a 28 metres d’altura respecte al carrer.
Com a periodista, Romagosa va ser durant la Covid-19 considerada com a servei essencial, igual que les treballadores socials vinculades a Assís. Va ser llavors quan explica que va caminar la ciutat cada dia de dalt a baix, evitant el transport públic, i va fer “moltes fotos” que després ha utilitzat per escriure el llibre. “Recordo perfectament la imatge d’hotels tancats i gent vivint al carrer”.
La realitat del sensellarisme, de primera mà amb la directora d’Assís
Per la seva banda, Bogni ha aterrat de primera mà les situacions i traumes viscuts per les dones en situació de sense llar acompanyades per Assís i les estratègies d’invisibilitat que utilitzen per passar desapercebudes en l’espai públic com el carrer i estacions de tren o aeroports, davant la por a agressions masclistes. “El 100% són víctimes de violència de gènere. Nosaltres sempre diem que les dones són les invisibles dins els invisibles (els sense llar), perquè la societat no les mira i elles volen passar desapercebudes”.
Bogni ha lamentat que al segle XXI no existeixin “dades reals” sobre sensellarisme femení -un fet que treballa per resoldre l’entitat que dirigeix-, i ha admès que amb la pandèmia es van adonar que eren “un recurs masculinitzat”. Un exemple és que no hi havia ni banys ni dutxes diferenciats entre homes i dones.
De fet, quan pensem en una persona sense llar, ens ve al cap un home. En canvi, Bogni recorda que de les 1.700 persones ateses anualment per Assís, un 55% són dones.
“Tenim empresàries que han arribat al nostre centre. Tot són històries de vida que no es poden preveure, però passen”. Perquè arribar al carrer és un recorregut de petites pèrdues, que solen començar en la infància i avancen amb el pas del temps de la persona.
