Arts i lletres
Maria Antònia Font Fernández
Segons el diccionari, el contrapunt és l’art que consisteix a sobreposar en la polifonia dues o més melodies independents. Doncs bé, si concebem la Festa Major de Sant Gervasi com una polifonia de celebracions (el Turó Parc, el Putxet i la Bonanova), hem d’entendre que un concert de fi de curs d’un cor que assaja al barri és un digne contrapunt a la Festa Major. Naturalment, em refereixo a Contrapunto Vocale (quin nom més oportú, ara mateix!), que el passat diumenge 11 de juny va cloure el curs a la parròquia de Sant Ildefons, amb un projecte titulat ni més ni menys que «Mozart: mites i llegendes. Selecció de cors i àries de les seves òperes».
El programa es concretava en 19 fragments corals de les obres «Apollo et Hyracinthus», «Idomeneo, Ré di Creta», «Le nozze di Figaro», «La clemenza di Tito», «Ascanio in Alba» i «Die Zauberflöte». No es tractava pas dels fragments més emblemàtics atès que, algunes de les obres van ser compostes quan Mozart tot just era un adolescent. Així mateix, encapçalava el programa una il·lustració de Corrado Giaquinto i un full addicional amb el text cantat i la traducció al català.
Dinou peces corals
No seria ajustat dir que van cantar 19 fragments corals, ja que pròpiament, els van interpretar. Després d’una presentació del projecte a càrrec del mateix director, Josep Miquel Mindán, el cor va desfilar vestit de blanc, com uns àngels que volguessin ventilar la calor que feia a fora. Començar un concert deambulant a l’esquena de l’auditori confereix elegància i misteri: els cantaires estan concentrats, el director actua com un flautista d’Hamelín i el públic, encuriosit, fa cruixir els bancs mentre segueix els cantaires amb la mirada. Val a dir que l’assistència va ser una mica més moderada que de costum, malgrat que, al meu entendre, van fer el millor concert del curs.
I és que la preparació tècnica hi era evident: part del programa la duien de memòria (després van treure unes assolellades carpetes grogues), i en diversos moments hi van afegir dinamisme amb una mínima escenografia o dramatització que, alhora, donava relleu a la soprano solista, Ana Puche. Una veu, per cert, que anava sola, mentre el director s’asseia confiat. No va defraudar. Com tampoc va defraudar l’acompanyament de piano amb Josep García.
En definitiva, el que podria haver estat un concert dens i potser una mica feixuc va resultar un concert lleuger i gens aclaparador. Potser hi van ajudar les explicacions mitològiques amb què Mindán introduïa cada obra, a l’estil dels concerts comentats que es fan a l’Espai Pere Pruna. Només em queda felicitar el cor (i per tant, també el director, la solista i el pianista) per la feina feta. Segur que la parròquia no li fallarà la temporada vinent.
