Societat
Ana Rubió Jiménez
L’Observatori Fabra contempla Barcelona des d’un lloc privilegiat a la Serra de Collserola. L’edifici s’alça imponent a la vora d’un mirador, i corona la ciutat aliè a les mirades encuriosides d’aquells que, des dels carrers, se’l miren en la llunyania i es pregunten què hi deu passar allà dins. Els qui han tingut el goig de visitar-lo, saben que l’observatori és digne de veure tant per dins com per fora, cosa que el converteix en el destí perfecte per un matí de diumenge, per a qualsevol barceloní i barcelonina.
Arquitectura, astronomia, meteorologia i història; l’Observatori Fabra fa 123 anys que està en funcionament i, com explica el meteoròleg Alfons Puertas, “s’hi ha treballat cada dia sense interrupció des que es va inaugurar, incloent-hi la Guerra Civil Espanyola i la pandèmia”. Actualment, és un laboratori actiu on astrònoms, meteoròlegs i sismòlegs s’encarreguen de mantenir viva la recerca i la tradició.
La instal·lació és propietat de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts, que va impulsar el projecte a finals del segle XIX. La construcció volia substituir les observacions astronòmiques que, fins aleshores, es feien des dels terrats de les Rambles. Aquesta pràctica va finalitzar forçadament amb l’arribada del nou sistema d’enllumenat, tot obligant l’Acadèmia a cercar una alternativa. L’oportunitat es va materialitzar el 1902, amb la mort de Camille Fabra i Fontanals. Assessorat per la seva dona, Dolors Puig, aquest empresari i polític català va donar la seva herència a la institució per fer realitat l’Observatori. En el seu honor, aquest va passar a anomenar-se Observatori Fabra.
L’edifici és especial tant de dia com de nit, i això es deu no només a la seva funcionalitat, sinó també a la seva estructura. El projecte arquitectònic s’emmotlla perfectament a les necessitats astronòmiques, gràcies a la col·laboració entre l’arquitecte Josep Doménech y Estapá i l’astrònom Eduard Fontserè, que va vetllar perquè es complissin els requisits físics indispensables per a l’estudi científic del cel. Aquesta simbiosi va donar lloc a una construcció circular amb una gran cúpula mòbil i un pilar central, que no està en contacte amb la resta del conjunt. D’aquesta manera, el telescopi queda lliure de qualsevol vibració provocada pel moviment humà, que impossibilitaria l’observació.
Concretament, l’Observatori Fabra disposa de dos telescopis. El petit, construït sobre dos pilars independents és de tipus meridional i, entre moltes altres funcionalitats, antigament s’utilitzava per calcular l’hora exacta. El gran compta amb dos eixos de rotació que permeten enfocar-lo cap a qualsevol punt del cel i, principalment, es feia servir per a l’estudi d’asteroides. Ambdós tenen més de cent vint anys i, a diferència del que succeeix amb els instruments actuals, es conserven en perfecte estat. Així ho explica el meteoròleg Alfons Puertas: “la majoria d’aparells que hi ha a l’observatori sobreviuen al propietari i a diverses generacions posteriors i això, amb les noves tecnologies, ja no passa”.
La vida domèstica de l’Observatori
Que al pati de casa hi hagi un seguit d’aparells científics és inusual, però a vegades passa i així va ser per a la família Campo durant gairebé vuitanta anys. Amb la seva obertura, la família es va traslladar a l’Observatori per treballar-hi com a masovers, i va ser allí on van néixer les generacions futures. Puertas, que va tenir el goig de conèixer Margarita Campo, la primera criatura nascuda a l’edifici, relata l’admiració amb què ella parlava dels telescopis que li van fer possible l’observació del cel des de ben petita. La família gaudia d’unes estances a la planta baixa de l’edifici i convivia amb l’equip de científics que treballava fins a la matinada. Durant els bombardejos de la Guerra Civil Espanyola, la seva localització, aïllada dels nuclis urbans, en va assegurar la protecció i va esdevenir un lloc de refugi per als familiars dels qui hi treballaven.
“Els científics arribaven amb el funicular del Tibidabo, que tenia preus populars a diferència d’ara, que és una atracció del parc”. En les visites guiades, Puertas relata el dia a dia dels estudiosos de l’Observatori i resol els misteris del projecte. Qui s’espera trobar una cúpula completament oberta o un telescopi de conte infantil, s’adonarà de la imatge esbiaixada que sovint ofereix l’imaginari col·lectiu i entendrà les condicions que fan possible les observacions. Avui dia, l’astronomia que s’hi practica és purament divulgativa, ja que el cel de Barcelona no fa possible l’estudi rigorós perquè, com lamenta Puertas, “la ciutat s’ha contaminat de llum”. Tanmateix, la visibilitat actual permet identificar alguns planetes del sistema solar i gaudir de vistes impressionants, i és per això que s’organitzen observacions nocturnes tot l’any.
Meteorologia
L’activitat principal, però, no és l’astronomia sinó la meteorologia: “No fem la previsió del temps, sinó que registrem el temps per conèixer el clima de Barcelona i estudiar-ne les variacions”. Alfons Puertas comparteix que l’estudi meteorològic es fa a partir de trentenes -trenta anys- i que, en aquest camp, el valor de l’Observatori és altíssim, ja que disposa de dades des de 1914. En un present incert on gairebé tota la tecnologia funciona amb corrent elèctric, Puertas destaca els objectes analògics, com l’heliògraf, que fan possible mantenir un registre del temps en qualsevol circumstància. L’heliògraf en qüestió s’utilitza per recollir sistemàticament les hores de sol, fent servir una lupa amplificada i els mateixos raigs de llum.
Un cop al trimestre, el Centre Cívic l’Elèctric organitza una sortida trimestral per visitar l’Observatori Fabra, que reuneix grans i petits i meravella a tothom. Aquesta proposta s’emmarca en un cicle d’activitats per potenciar la descoberta del territori i fomentar el teixit veïnal. Properament, han organitzat un seguit de trobades dedicades a la recuperació de la pedra seca a Collserola, programades per al mes de novembre.
