Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Història
Raimon Alamany i Sesé
Cada vegada ens adonem més que el comerç de barri és un tresor: un tresor de servei, relacions i suport. Però, com eren les botigues del carrer de Saragossa, a cavall del Farró i el Putxet, als anys trenta del segle passat?
Rosa Sesé i Rovira (1925-2016) ens ho explica en el manuscrit El meu carrer. Vivències 1932-1940, recentment incorporat a l’Arxiu Municipal del Districte. En un text breu de 24 pàgines, escrit el 1978, amb lletra pulcra i un estil directe i amè, fa un recorregut per les botigues de la part alta del carrer de Saragossa, entre Santjoanistes i la finca dels Bertran i Musitu, amb alguna anotació més sobre la Guerra Civil o la nit de Sant Joan.
L’autora va viure-hi en una torreta de lloguer, al número 118, dels 7 als 15 anys, i hi torna el 1977 en saber que l’enderroquen. Entre els canvis urbanístics i els seus records de nena, desfilen en el relat “el clàssic colmado petit i atapeït”; la farmàcia amb els bolados, el sucre candi i els remeis casolans; la lleteria, amb els matons i les merengues, la bravada de vaca, el munt d’estris per servir la llet i la imatge de la quitxalla fent giravoltar la lletera plena pel carrer. I hi afegeix: “En aquell temps, no hi havia nena que en la diada de Reis no els demanés una lletera de joguina”.
Comerç, però també suport i ajuda
Al forn, l’olor és ara de pa cruixent. Del forner, el senyor Raurell, ens explica com, en temps de guerra, una nit se la va jugar i se’ls presentà d’amagat amb una faldada de pa, conscient de la gana que passava una família amb sis fills. Allò que dèiem: comerç però també suport i ajuda.
Continuem baixant pel carrer de Saragossa i passem per la carnisseria del senyor Pepet, la perruqueria (“Com haig de dir que em tallin els cabells?”, pregunta a la seva mare i la resposta és ràpida i curta: “A la garçon”), l’estanc-bodega on l’envien a comprar 10 cèntims de gel i la botiga de llegums cuits. Allà, la nena que era, n’admirava la netedat: “La noia que despatxava excel·lia en netedat. Sempre netejava net sobre net. Es deia Lurdes, de galtes fresques com una rosa, cabells rossos i ulls clars. Els marbres on descansaven els gibrells plens de llegum fumejant eren blanquíssims, només solcats per les vetes de la pedra. Els vidres, les lleixes, el terra: tot es podia llepar”.
I arribem al xamfrà amb Septimània, on descriu els dos últims comerços: la merceria “plena de coses boniques” i on els aparadors “eren com un calendari, segons com els veies guarnits ja endevinaves quina festivitat s’apropava. Per la festa dels Rams, esdevenien un esclat de cintes virolades i ornaments platejats”; i el Plats i olles, “on tens feina a mirar i remirar tot l’estol de terrissa que t’envolta del trespol fins al sostre, on n’hi ha de penjades”.
Acaba aquí el seu recorregut per les botigues. Tornem amunt, doncs, a la corba entre els carrers de Saragossa i Jules Verne, un lloc que li porta bons records: “Somric, ara, en recordar aquesta corba. Com fèiem enutjar els tramviaires la revetlla de Sant Joan! Omplíem un bon tram de la via amb mistos garibaldis disposats a una distància d’un pam l’un de l’altre; en passar el tramvia ja podeu afigurar-vos l’espetec tan escandalós que s’originava, ja que el conductor, per enllestir com més aviat millor el mal pas, premia l’accelerador i rabent lliscava per la via amb gran estrèpit, cosa que augmentava la nostra gatzara”. Res, petites vivències en un carrer enyorat!
