Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Societat
Ana Rubió Jiménez
Aporofòbia. Por a qui no té res. Rebuig a la pobresa. Aquest dilluns el Centre Assís ha celebrat un acte en record de Rosario Endrinal, una dona sense llar que va ser assassinada l’any 2005 mentre dormia en un caixer del carrer Guillem Tell, a Sant Gervasi. Un cas, una història, una vida, que com ha explicat la directora del centre, Lara Bogni, va tenir un impacte molt fort sobre el districte de Sarrià-Sant Gervasi, esdevenint “un exemple trist i evident d’una visió polaritzada entre el nosaltres i els altres”.
Aporofòbia. Sentiment d’odi cap a algú que no té res i amb qui ens sentim impunes per actuar de qualsevol manera; també amb violència. Així ha definit aquest concepte el consultor en comunicació estratègica i transformació social, Carles A. Foguet, qui ha moderat una taula rodona per denunciar aquesta forma de discriminació que afecta, principalment, les persones en situació de sensellarisme.
La taula ha comptat amb la participació de la directora de l’àrea social d’Assís, Elena Sala; la doctora en Dret Global i Seguretat Humana i membre de la Guàrdia Urbana, Lídia Pitarch; i el coordinador de l’Àrea de Drets Socials de l’Institut Metròpoli, Albert Sales. Tots tres han coincidit a assenyalar que els mecanismes de prevenció i acompanyament del sensellarisme són insuficients i que, sovint, reprodueixen esquemes que generen aporofòbia en lloc de contrarestar-la.
Sensellarisme femení
Tal com ha explicat Elena Sala, l’assassinat de Rosario va permetre visibilitzar una realitat fins aleshores sovint ignorada: la de les dones en situació de sensellarisme, un fenomen en què el gènere i la violència s’entrecreuen de manera evident. Un fenomen al qual Assís presta especial atenció. “Quan parlem de violències, sovint identifiquem la física, la psicològica, la sexual, però també n’hi ha d’altres com la simbòlica, l’estètica, la mediàtica o la digital”, ha assenyalat.
Segons dades de la Fundació Assís, un 52% de les dones sense llar que han rebut acompanyament han patit situacions d’aporofòbia. Entre els agressors més habituals hi ha els cossos i forces de seguretat, joves després de festes i persones amb ideologia nazi. En el cas del sensellarisme femení, Sala identifica dos col·lectius més: altres persones sense llar i veïns i veïnes del barri. “Hi ha dones que pateixen violència de la persona que regenta el quiosc, de la veïna del cinquè i fins i tot de qui es pren un cafè al bar”.
Aquesta situació fa que moltes dones anticipin el carrer com un entorn perillós i hostil, fet que les porta a desplegar estratègies més extremes per evitar-hi arribar o per sortir-ne amb rapidesa. D’aquí la necessitat d’analitzar les violències vinculades al sensellarisme amb perspectiva de gènere, reconeixent una desigualtat estructural que sovint queda oculta quan el fenomen s’aborda com una realitat homogènia.
Una problemàtica estructural
El concepte d’aporofòbia com a agreujant de la responsabilitat penal no es va incorporar al Codi Penal fins al 2021. Lídia Pitarch ha explicat que, en el cas de Rosario, si no se li haguessin detectat lesions greus, els agressors no haurien estat condemnats per delictes de discriminació. A més, ha detallat que per a poder testificar un delicte d’odi, cal disposar de gravacions o del testimoni dels veïns i ha confessat amb pena que, en moltes ocasions, la comunitat veïnal es nega a donar declaracions.
“El mecanisme més fàcil d’autodefensa quan hem d’assumir el patiment dels altres, és distanciar-nos: que cadascú salvi els seus mobles”. Albert Sales ha estat contundent en parlar del sensellarisme com un problema estructural i ha denunciat que, actualment, “generar patiment no resta vots”. En aquesta línia, ha posat de manifest i ha lamentat que fa uns anys, tancar centres per a persones sense llar, hauria tingut un cost polític, i ara ja no.
Per a Albert Sales, el sensellarisme és la cara més visible de la crisi d’accessibilitat a l’habitatge, darrere de la qual hi ha múltiples trajectòries personals. “Les persones sense llar no són un col·lectiu homogeni”, ha remarcat, i són qui pateixen aquesta crisi de manera més greu. Sales ha advertit que abordar el sensellarisme com un fenomen amb fronteres rígides fa perdre de vista debats fonamentals, que en realitat apunten a una qüestió estructural de desigualtat.
Una desigualtat que, en el 80% dels casos, té rostre de persona migrant. Aporofòbia i racisme, ha subratllat Sales, van estretament lligats: “Les seves formes més extremes les protagonitza la mateixa gent, però les formes quotidianes les protagonitzem tots”.
