Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Cultura
Casa Usher
A Los umbrales (Editorial Tránsito), Liliana Muñoz desplega un testimoni feliç que celebra l’anonimat i l’elogi de la petitesa quotidiana. A mig camí entre la novel·la d’aprenentatge i el relat de dol, el llibre fuig dels gèneres tancats per explorar com viure una bona vida a través dels petits plaers que ens ajuden a portar el drama de la fragilitat humana.
El nucli vertebral de l’obra és la tieta Yoli, una dona radicalment lliure que enfronta la malaltia i la vellesa amb un amor incondicional per la vida i el bon humor. La narradora construeix una autèntica declaració d’amor a la família i reconeix un vincle poc freqüentat per la literatura: la relació entre tieta àvia i neboda. En aquest retrat es reivindiquen les cures com un acte que ens humanitza, convertint la responsabilitat històricament imposada a les dones en una revolució de la tendresa i en una herència materna plena de referents.
El llibre capta amb delicadesa els clarobscurs de la demència i la feblesa, enfrontant-nos a la nostra pròpia finitud mentre reflecteix el pes del desarrelament d’una vida dividida entre Barcelona i Mèrida (Mèxic). L’escriptura s’imposa aquí com una obstinació per fixar la memòria i conjurar la por a la doble pèrdua: la de la mort i la de l’oblit.
A mesura que els records s’esborronen i la realitat s’escorre, la ficció emergeix per ajudar a (sobre)viure. Muñoz alterna la seva veu amb la de la tieta Yoli —guardiana de la memòria familiar— i lliga el seu periple amb nombroses lectures que li fan de brúixola. Los umbrales ens recorda que els fets només esdevenen experiència quan passen pel filtre de la literatura, i confirma que els humans necessitem relats per explicar-nos la realitat i aprendre a conviure amb l’absència.
