Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Elsa Corominas
Diumenge de sofà i manta després de dinar una paella excel·lent feta per ell amb amor i acompanyada amb un bon vi triat per ella amb encert. Es posen la sèrie d’humor que han començat junts el cap de setmana. Riuen fort i compassadament al final de cada gag.
-Vols treure’t la mà de la boca, tan bonica que la tens!
-Ai, deixa’m, ja saps que és un gest reflex, no el controlo! -es defensa rient més, ella- Hi ha gestos que ens perfilen com a persones, fins i tot defineixen la nostra personalitat, no t’ha de molestar tant que ho faci!
Tenia la mania de tapar-se la boca quan reia.
-És que m’encanta la teva boca i no suporto que no me la deixis veure quan rius.
– Va, home! A mi ja saps que també em desagrada el soroll que fas mastegant xiclet o el moviment que se’t dispara a la cama quan veiem pel·lícules de misteri, i no t’ho dic tantes vegades!
-Que no m’ho dius! -esclata ell- Ha! ha! ha! Tens raó, no m’ho dius, em prems els llavis amb la mà o em pares en sec la cama amb un cop de colze!
-Com ets, t’ho faig amb delicadesa! A més, és que no és el mateix un gest inofensiu com tapar-se la boca amb la mà que els teus que són tan repetitius i excessius que poden arribar a ser considerats tics. Són gestos que acaben sent compulsius!
– Ai ai! A veure si ara resultarà que tu no t’obsessiones amb el pèl obstinat que et surt a la barbeta, o fent tirabuixons amb el dit amb els cabells quan conversem, o arrencar-te pells del contorn de les ungles, o mossegant-te el llavi inferior a vegades fins a nivells insospitables! –Ell to d’ell era una mica agressiu.
-Ei ei ei, frena! I para la sèrie, que ens estem perdent tot el capítol! Mira, una altra mania teva: la de tenir el comandament de la televisió sempre agafat de la mà, eh, no fos cas que algú te’l prengués… Oh, oh, sí, la pèrdua del control! –Ella ja s’havia instal·lat en un to burleta i seguí- Ell, el senyor important que no pot perdre mai el control de res i que si el perd s’arrenca el borrissol del braç com un neuròtic…
-T’estàs passant! -interromp ell, dolgut.
Però ella ja va embalada:
-La teva dèria impulsiva amb els pèls del braç, sí, això si no estàs conduint, perquè si perds els papers al cotxe el que et surten són llamps i trons per la boca i se’t dispara el peu de l’accelerador! Això deu ser un tic també? O un gest maniàtic? Un descontrol?
-Ho veus, una altra vegada, no se’t pot dir res! –diu ell, abatut, i contraataca– Ella, la que ho exagera tot recolzant la mà a la boca oberta quan alguna cosa li sorprèn, emportant-se les dues mans al cap quan alguna cosa l’alerta o posant el palmell de la mà al front tirant el cap enrere quan oblida coses importants! Ets tan exagerada que fins i tot t’ho he vist fer grotescament quan ningú no et veu!
– Mira, saps què, això et dic ara grotescament!
I s’aixeca del sofà enrabiada i comença a donar cops amb els dits com imitant una tisora a l’aire efusivament.
-Ah, que talli! Que calli! -crida ell amb ràbia- Però abans seguiré amb els teus gestos i tics insuportables, que són un munt: demanar un cigarret fent com si n’agafessis un amb els dos dits davant de la boca, demanar el compte fent el gest d’escriure sobre un paperet inexistent, ah, sí, i el clàssic de dir “ens truquem” posant un objecte transparent prop de l’orella! La reina del mim ets tu!
– Oh, sí, tu, el rei de la impaciència, que quan arriba a un lloc ja en vol marxar i comença a donar copets de dit irritants quan alguna conversa se li fa pesada.
I ell es posa exageradament a donar copets de dit sobre la taula, i l’acaba d’irritar més:
-Oh! Estàs arribant al teu màxim potencial! Fins i tot superes al desequilibrat del teu pare!
-Ep, amb la família no t’hi fiquis!
-Pesat! Sempre acabem igual, et donaria la raó però llavors estaríem els dos equivocats…
I ell fa un últim intent de salvar la situació amb un gest, els dos braços aixecats i estesos a l’alçada del pit, demanant una abraçada.
Però es queda sol, ella ja ha fet cap a l’habitació pensant que tenen les hores comptades.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac.
