Opinió
Guillem Casals (@GCasalsLeon). Conseller d’Esquerra Republicana a Sarrià – Sant Gervasi
Desprès de l’emoció d’aquests dies, d’extrem a extrem, de la por a l’esperança i de la vergonya a la dignitat, volia escriure. De fet, casi que ho necessitava. Endreçar idees i compartir-les. Per tal que la indignitat d’alguns no resti protagonisme a la dignitat d’altres, i que la brutalitat d’uns no faci ombra a la solidaritat d’altres, intentaré obviar alguns punts pels quals ja hi haurà temps. Són masses les imatges que circulen arreu del món com perquè sigui necessari que hi dediqui algunes línies. Aquests darrers dies, i en especial diumenge, vam viure moments horribles, que fan mal. Imatges que cada cop que veig em regiren tot el que porto dins. Però aquests darrers dies, aquestes darreres setmanes, hem viscut moments enormes, brillants. Gent normal fent excepcionalitats.
No hi ha millor garantia que la nostra gent. La llàstima -i la grandesa de tot el que estem fent- és que entre tants, fent tant, n’hi ha molts caiguts en l’anonimat. Però són massa bons com perquè ni sapigueu com es diuen. Es diuen Eva, Robert, Pilar, Gerard. Es diuen Bernat, Pol, Cesca, Joan. Es diuen Marta o Carles. Es diuen de tantes maneres i són tant diferents, que us els creueu cada dia pel carrer i no sabeu que són gegants. Que són d’aquells que van decidir ser lliures, i convertir impossibles en possibles. Tots ells, que són tants que casi són tots, són els herois anònims. I ho mereixen tot. Agraïment sincer, i no dubteu que en la memòria em queda tots i cadascun dels vostres gestos.
Aquests dies, entre mobilitzacions i passejades per la ciutat, he passat en més d’una ocasió per Gran Via amb Rambla Catalunya. Alguna per necessitat, alguna buscada. Ha estat impossible en cap d’ells que, al passar per allà, no recordés el dia 20. Érem tants, som tants, que és impossible sentir-se sol. Aquell dia cridàvem “avui comença la nostra independència”, i la veritat és que recorrent aquests dies els nostres carrers -perquè els carrers seran sempre nostres- som milers que un dia vam decidir no ser mai més súbdits. Al carrer va començar i al carrer continuarà, pacíficament hem estat i així continuarem. Vam sortir, hem sortit i seguirem sortint. Som gent de pau, ho clamem i ho demostrem. Fem tot allò que haguem de fer per aconseguir allò pel que ens hem conjurat. Fem-ho pacíficament, democràticament, però fem-ho.
Sols el poble salva al poble. Que tot neixi de nosaltres, que la garantia és aquesta. Que hi som i hi serem. Gràcies a totes i tots!
