Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Salut mental
Maria Bascompte
Les absències fan mal.
A ella no li han arrencat mai una filla del ventre. No em puc imaginar un dolor tan acarnissat. Bé, sí, imaginar, me’l puc imaginar.
Quantes coses ens fan tant de mal, a un nivell una mica menys atroç, com si ens arranquessin una filla del ventre? Deixar de formar part, per exemple.
Deixar de formar part, involuntàriament, és cruel. La salut és un privilegi, i no tenir-ne, a ella, l’ha reduït a absència. Una absència que no s’ha dessagnat, perquè batega. Ella està viva.
No és casualitat que hagi començat a abusar dels opiacis, a fer-los servir més enllà de l’estrictament necessari. No és una casualitat, és una causalitat: aquest últim any ha resultat un desencís en forma de: la vida era això. Els rics se’ns mengen, l’extrema dreta va impregnant estrats, persones i pàgines d’aquesta vida. Les grans elits cometen atrocitats… I ella està astorada. Allò naïf, idealista i utòpic és bufetejat amb contundent violència fins a condemnar-la a restar temorosa, en una cantonada bruta, fosca, humida i vella de qualsevol cambra de tortura.
“L’únic recurs per combatre les absències no desitjades és a través de les dissidències”, es diu.
No és casualitat que les que transitem patiment psíquic pensem, en algun moment: “Estaria millor morta”. Els senyors de bata blanca dirien que és una causa d’una malaltia. Però què passa amb els privilegis i la singularitat de tenir-ne o no? És a dir, què passa amb la importància clau del context?
A ella l’han expulsat del seu barri, on treballava, amb i per al barri. Segurament perquè un senyor danès pot pagar un lloguer molt més elevat. Vergonyosament més elevat.
No és casualitat que, ella, a vuit dies de morir sobtadament la mare, s’hagués de reunir amb les companyes del Sindicat de Llogateres.
- “No era el moment”
- “Ai, amiga, això és el que passa quan no hi ha privilegis.”
Vosaltres, veieu que això passa, contempleu i seguiu escrollejant. És possible demanar-vos, a les privilegiades, que “caleu foc” amb nosaltres? Tot i que no sigui la vostra lluita? Podeu condemnar les vides reduïdes a grolleres absències?
La resposta és: no. Segurament perquè no subsistiu a base d’opiacis, com ella, perquè el dolor sigui menor, i perquè el món deixi de fer mal per unes hores, o per uns preuats instants.
Les absències, les de les persones que ja han mort, fan molt de mal, un mal profund, punxant, desolador.
Les absències, les de les vives en la lluita, també fan mal. Resulta desencisador assumir que, des de la desigualtat, si ella surt a cremar-ho tot, i tu no, perquè “no vols fer política”, en aquest moment es percep un moviment sísmic que imposarà una bretxa entre ella i tu.
Hi haurà un abans, i hi haurà un després.
La lluita de classes.
La lluita de classes amb absències.
La lluita de classes amb absències i algunes dosis d’opiacis extra.







