Diumenge 23, juny 2024
20.6 C
Sant Gervasi
20.5 C
Sarrià
Publicitat

Adeu Major de Sarrià, adeu

No marxo perquè vulgui; marxo perquè després de més de quinze anys no em renoven el contracte, em fan fora, escriu M. Bascompte

Publicat el 8.6.2024 17:32

El Racó del Veïnat

Maria Bascompte

​​“Aquesta serà l’última primavera a Major de Sarrià”, dic al T. una nit, mentre contemplem el tros de cel engabiat per la resta d’edificis. No marxo perquè vulgui. Marxo perquè després de més de quinze anys no em renoven el contracte, em fan fora. Tot i estar en el seu dret, no vull que unes estranyes puguin palpar a través del porus de les parets el que jo he viscut aquí. No vull que m’ho arrabassin i se n’apoderin amb aquesta brutalitat.

Publicitat

Al llarg d’aquests anys la meva experiència ha canviat força: Un greu intent de suïcidi, del qual en deriva una situació econòmica notablement més precària que em manté intranquil·la. He demanat ajuda. He insistit a la propietat un cert compromís per poder accedir a dos tipus d’ajuda que ofereix l’Oficina d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. La resposta ha estat negativa en ambdues peticions. Una d’elles consistia a fer una rebaixa de sis euros al mes, per als mesos que resten de contracte, i així poder complir el topall de despesa màxima, que és requisit d’aquesta prestació.

Publicitat

El més grotesc de tot, però, no és la negativa davant la desesperació, és que m’ha fet arribar que li sabia “molt de greu”. Ara, en fred, quan ja han passat unes setmanes, ho trobo entre abominable i insultant. És millor no dir res, millor l’avar vestit d’avar, com el de Molière, que el reconeixes fins i tot de lluny, que no l’avar apropiant-se, sense cap tipus d’escrúpols, d’una cosa tan pura com els sentiments, que no li corresponen, perquè no en té. 

“Saps què, amiga? No tinc altra opció. La necessitat genera demanda”

La vida amb discapacitat, sigui quina sigui, sempre és més cara. A mi no m’agrada haver-me d’arrossegar com un rèptil assedegat sota un sol abrasador d’estiu per suplicar compassió i ajuda. De fet, és desagradable i incòmode, però saps què, amiga? No tinc altra opció. La necessitat genera demanda.

Davant la diàspora forçosa dels nostres barris no pesa el patiment, una discapacitat, o la implicació en el teixit social i cultural del barri. I em pregunto “fins quan”? I em responc que “fins que boom tot peta”. El problema és que no ho fem petar, probablement perquè  moltes de les que em llegiu tindreu un cul privilegiat que jeu còmode al sofà de la que sí és casa vostra. 

Moltes de les relacions entre propietàries i llogateres estan basades en un abús de poder. Jo com a llogatera tinc unes obligacions, i les compleixo, fins i tot tenir una assegurança de llar que cobreix força més coses que una responsabilitat a tercers, i que, per tant, és bastant cara. Perquè la finca és vella, molt rònega i els desperfectes no són ocasionals. El que ho converteix en abusiu és que, quan l’altra part ha de fer ús de la seva responsabilitat les coses triguen, triguen, i triguen. I aquest tardar (i a vegades, no arribar) s’acumula amb el disgust i la desesperació d’una negativa contundent. O, per exemple, no deixar-te fer ús d’una zona comuna, com és un terrat, pel simple fet de ser llogatera, perquè les propietàries sí que hi poden anar.

“Aquest afany que us corrou quan especuleu fa pudor, i a algunes, lamentablement, les mata”

Aquest afany que us corrou quan especuleu fa pudor, una pudor que ens tomba. Però no només ens tomba, ens empeny, ens bufeteja, ens sagna i a algunes, lamentablement, les mata. El vostre gangsterisme és fastigós i indignant i, per tant, és absurd creure i esperar res d’algú com vosaltres. Ens precipiteu dels barris que ens han vist créixer, destruint-ne la identitat. I no hi ha fre ni fi, les últimes, les veïnes del carrer Bonaplata.

Ja fa uns mesos que vaig escriure l’article Gràcies per les ales, per a aquest mateix diari. On fantasiejava amb la idea que si un dia em trobés en una situació complicada, com el James Stewart a Què bonic és viure, Sarrià, i la comunitat, em “salvaria”…

Acabo amb una frase que em ve al cap, la que diu la Vivien Leigh a la pel·lícula Un tramvia anomenat desig d’Elia Kazan, just abans de ser ingressada al psiquiàtric: “Sigui qui sigui vostè, sempre he confiat en la bondat dels desconeguts”.

Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i Gestió d’espectacles

 

 

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.