«Mai més serà dimecres»: el pes invisible de l’herència familiar

Cultura

Ana Rubió Jiménez

Ho va dir Tolstoi a finals del segle XIX: “les famílies felices s’assemblen”. I, davant d’aquesta afirmació, és inevitable preguntar-se: i les infelices també?

Mai més serà dimecres (La Magrana, 2026) és la primera novel·la de l’escriptora Mò Bertran, una veu nova que s’endinsa amb sensibilitat i franquesa en els silencis i els vincles que defineixen una família. Una família que, aparentment, és igual que moltes altres: la família Alzina Amat. Una família feliç? Infeliç? Això és a les teves mans decidir-ho, perquè què és en realitat la felicitat?

L’Aurèlia Alzina Amat no en parla, de la felicitat. Potser de la tranquil·litat? De la bonança? Del consol? Busca, amb obstinació i fragilitat, la peça del trencaclosques que s’ha perdut i que ha posat el seu món de cap per avall.

L’Aurèlia és la mitjana de tres germans: la germana petita del Guillem i la germana gran de la Gisela. Una protagonista que pensa. Massa. Massa fort. I, tanmateix, diu tan poc del que li passa per dins. Viu atrapada entre el “vull, però no puc”, entre el desig d’avançar i el convenciment que ha de fer allò que toca, i converteix en refugi el seu diàleg mental inesgotable.

A l’Aurèlia, el pare li ha deixat la casa familiar de Guimerà. La vol. No la vol. No vol voler-la. Unes paraules llegides amb poca esma per un notari que diu ser amic del pare. Una sentència que remou unes aigües que mai han estat del tot quietes. Si hi fos la mare, pensa, segurament tot seria diferent, però la Marina Amat ja fa anys que no hi és. En canvi, la mare dona guerra des dels pensaments de la protagonista: opina, interpreta i consola la filla, mentre justifica el passat i suavitza el futur.

A partir d’una experiència familiar pròpia que transforma en ficció, Mò Bertran construeix a Mai més serà dimecres una història que parla del dol i de la culpa, de l’enveja, de la malaltia. Quatre grans temes que s’entrellacen amb el dia a dia familiar sota la mirada atenta de l’Aurèlia. En aquest escenari, les relacions entre germans adquireixen una profunditat especial. “Són relacions que no s’escullen”, explica l’autora, “i en aquesta manca de decisió, arrela una complexitat de desitjos i ressentiments que em resulta fascinant explorar”.

Jugant amb el temps: ara endavant, ara enrere, se’ns perfila una dinàmica, primer infantil i després adulta, de gelosia i competitivitat encoberta. No té mala fe. No és una exageració. Són les percepcions d’una nena i d’una dona que es compara amb el Guillem i la Gisela, s’hi projecta, s’il·lusiona i es decep.

Amb un llenguatge quotidià de simplicitat aparent, Bertran construeix un univers d’inseguretats i vacil·lacions que el públic lector pot reconèixer com a propi des de múltiples angles d’identificació. “És una protagonista que dubta, que té por, que es creu menys forta del que és”, defineix l’autora. Aquesta fragilitat impregna totes les seves interaccions i genera una sensació d’estrenyiment, de contracció, davant la qual el lector voldria dir-li: “Aurèlia, no passa res si t’equivoques, però fes alguna cosa”.

Mai més serà dimecres no és una obra autobiogràfica, però sí una novel·la que es deixa contaminar per les emocions viscudes, i això la fa intensament versemblant. La seva estructura revela l’interès de Mò Bertran pels relats breus: autora del recull Compte amb el que desitges (El Jardí, 2025), els seus capítols demanen ser llegits sencers, sense interrupcions. Només així, pots trobar descans al soliloqui de l’Aurèlia, que assoleix alguns instants de tranquil·litat al final de cada un.

“Escric per passar-ho bé i, de fet, jo volia que fos una novel·la amb més humor que cap altra cosa”, confessa Bertran. D’humor n’hi ha, sí, però també hi ha drama, i, si ets de llàgrima fàcil, val més que tinguis un mocador a mà. És una novel·la que no persegueix finals de pel·lícula i, justament per això, no endolceix el dolor ni les misèries del dia a dia. Tampoc les alegries, petites victòries quotidianes de l’Aurèlia que podrien ser perfectament les teves: una trobada d’amics en què s’ha sentit a gust, un missatge agraït de la filla, una abraçada maldestre del pare…

Si les famílies felices s’assemblen, també ho fan les infelices? L’Aurèlia Alzina Amat no ofereix respostes rotundes ni consoladores, i en això rau la força de Mai més serà dimecres: et deixa rumiar i encantar-te. Una òpera prima que no jutja ni resol, sinó que il·lumina els racons quotidians on es couen els vincles invisibles i els ressentiments silenciats que ens defineixen. Mò Bertran aconsegueix, amb franquesa i sense floritures, que qualsevol lector s’hi vegi reflectit  I és què, en realitat, quantes vegades hem estat nosaltres, l’Aurèlia?

Conversa amb l’autora dimarts 24 de març a les 18.30h a la Biblioteca de Sarrià.