Entrevista
Ana Rubió Jiménez
Bernat Padrosa és guitarrista, professor i emprenedor. Director de l’Escola de música Trémolo i de la sala Nota 79, al barri del Farró, aquest any ha fet créixer el projecte amb l’obertura de Trémolo dansa, un nou espai que ofereix classes de dansa i activitats de salut i benestar corporal. És en una de les seves aules, envoltats de miralls, que conversem.
Vostè diria que és una cara coneguda al barri del Farró?
Tinc la sensació que sí. Afirmar-ho queda una mica malament -confessa rient-, però la veritat és que sempre vaig saludant pel carrer. I no és només perquè Trémolo hagi nascut aquí, sinó també perquè jo hi he viscut tota la vida.
Va crear Trémolo fa quinze anys, d’on va sortir la iniciativa?
Bé, la meva trajectòria com a professor de música no la vaig decidir. Va ser un procés gairebé predeterminat: vaig començar en una habitació de casa fent classes particulars, després vaig llogar un local petit, del petit vaig passar a un local mitjà, del mitjà al gran i d’aquí als dos locals que coordino avui dia.
En aquest procés, tenia clar que volia dedicar-se a la pedagogia musical?
Al principi, gens. Quan acabes la carrera, surts pensant: “Jo vull ser el millor guitarrista del món”, “Jo només vull tocar”, i després t’adones que la música clàssica i la guitarra són una petita part de tota la indústria musical i, de fet, que ara són cada vegada més residuals. I llavors he hagut de complementar la meva passió i projectes personals amb qüestions logístiques de com guanyar-me la vida.
Trèmolo ha acabat representant molt més.
Sí, tenir l’escola m’ha portat a plantejar-me noves coses. Això que diuen que quan ensenyes, aprens per segona vegada? Doncs això. I és des d’aquí, que hi he trobat molt de sentit.
Comentava que la música clàssica és residual, com conviu aquesta idea amb el fet d’estar formant nous músics?
Bé, en primer lloc, Trémolo no només fa música clàssica, tenim molta secció de música moderna. Tot i això, el que vull dir és que avui dia és complicat que una persona visqui exclusivament de fer concerts de música clàssica. I sobretot amb instruments com el piano o la guitarra, que són instruments molt solistes i de recital. La realitat és que els alumnes que formem per entrar en un grau superior de música no es veuen fent una altra cosa.
En parla per experiència?
Jo vaig descobrir la guitarra al centre d’educació musical Diaula, que també era al barri. Allà vaig començar a aprendre’n, i va ser a segon de BUP -l’equivalent a 4t d’ESO- que va començar a tirar-me molt i molt fort, i ja no l’he deixada.
Del seu pas com a alumne i, sobretot, de la seva experiència com a professor, què valora de l’ensenyament musical?
Que no es noti que estàs ensenyant música. És a dir, el més interessant de la classe de música és que passen moltes coses que van més enllà de si això és un “do”, un “mi” o un “fa”. Per tant, que la música sigui com un mitjà o un vehicle, més que una finalitat en si mateixa.
“El meu ideal, de moment no aconseguit, és que hi hagi alguna cosa que estigu per sobre de la música; una cosa que té a veure amb l’art, amb la comunitat, amb l’energia que hi ha a l’aula”
Com es tradueix aquesta intenció a Trémolo?
A l’escola treballem molt amb projectes. Ens fixem molt en la dinàmica de la classe i utilitzem el joc per trencar els esquemes dels infants. També, ens agrada plantejar reptes prou exigents. El meu ideal, de moment no aconseguit, és que hi hagi alguna cosa que estigui per sobre de la música; una cosa que té a veure amb l’art, amb la comunitat, amb l’energia que hi ha a l’aula. De fet, la música és allò que fem perquè ens uneix, però mola que hi hagi coses que vagin més enllà.
Creu que aquest ideal es pot traslladar a la dansa?
Exacte. I per això, juntament amb l’Anna Navarro, hem creat Trémolo Dansa. Aquest any ha estat el primer de l’escola i hem obert amb una línia de dansa de tots els estils i també de teatre musical. Ara, de cara el curs vinent, estem engegant una oferta de salut i benestar. No volem ser un gimnàs, sinó un local on transmetre la importància de cuidar-nos, escoltar-nos, moure’ns… I hem creat un programa d’activitats al voltant d’això.
Amb tot el que explica, com es relacionen el músic, el professor i l’emprenedor?
No t’ho recomano, em costa. El meu dia tipus és: al matí, la guitarra; i, a la tarda, l’escola. El que passa és que, a vegades, hi ha imprevistos i faig el que puc. És veritat que jo no tinc una formació empresarial i, per tant, ara que Trémolo s’ha fet gran, també estic descobrint com gestionar l’equip, com cuidar-lo, com entendre’l bé, els recursos humans… Tot aquest món és un repte.
Considera important que hi hagi una escola de música dins d’un barri?
És bàsic. Penso que calen centres on els infants, en lloc d’estar al sofà amb l’Instagram, puguin gaudir d’una bona estona i alhora fer una mica de múscul. Amb fer múscul vull dir enfrontar-se al procés d’aprenentatge.
I acompanyar la frustració…
És clar, d’alguna manera busquem generar el pensament: “M’estan ensenyant una cosa que em costa, m’hi esforço, ho aconsegueixo o no, i ho torno a intentar”. I per mi això és més important que la música. No m’importa que l’infant acabi tocant el violí superbé, sinó que allò que hagi après, al cap dels anys d’estar amb nosaltres, ho pugui aplicar en altres situacions.
“Calen centres on els infants, en lloc d’estar-se al sofà amb l’Instagram, pugui gaudir d’una bona estona i alhora fer una mica de múscul. Amb fer múscul vull dir enforntar-se al procés d’aprenentatge”
Aquest aprenentatge és extensible també als adults?
Evidentment. Ho veiem sobretot amb les mares de les nenes que venen a l’escola de dansa. Després de veure les seves filles, es motiven a provar-ho i, quan són a classe i els surt un pas o aconsegueixen una millora tècnica que fa moltes setmanes que treballen, surten gairebé saltant d’alegria.
Compteu amb un alumnat majoritàriament de Sarrià – Sant Gervasi?
Jo tinc la sensació que hi ha una base important d’alumnes del barri, sobretot a l’escola de música. Després, Trémolo té la línia de grau professional i, és clar, a Barcelona només n’hi ha tres, a tota la ciutat, i aquí sí que tenim gent de tot arreu.
A més a més de Trèmolo, és propietari de Nota 79, una sala de festes i concerts al costat de l’escola de dansa.
Sí. Jo sempre dic que nosaltres tenim la cuina i el restaurant, i és allà on ensenyem el que fem. L’altre dia, per exemple, hi havia un concert d’una professora amb els seus alumnes. També és una sala que, des d’un punt de vista professional, programa concerts de qui vulgui venir a tocar.
“No m’importa que l’infant acabi tocant el violí superbé, sinó que allò que hagi après, al cap dels anys d’estar amb nosaltres, ho pugui aplicar en altres situacions”
Quin vincle hi ha entre les escoles i la sala més enllà de les actuacions de fi de curs? L’alumnat és consumidor de la programació de la sala?
Pel que fa als concerts, avui dia no tenim ajuda del districte ni de l’Ajuntament per tirar endavant una programació pròpia. Llavors, jo estic obligat a simplement llogar la sala a qui la vulgui i, per tant, els concerts que se solen fer no acaben d’interessar els alumnes d’aquest barri. Així i tot, els alumnes penso que se la fan seva i li donen vida.
Cada trimestre, les petites bandes de pop-rock de l’escola hi fan les seves batalles i concerts, i s’organitza tot un sarau. Vull dir, hi ha una clara intenció de compartir allò que has après a l’aula amb les famílies i amistats.
Són funcions obertes a tots els públics?
SÍ! Sí que és veritat que habitualment hi assisteixen les famílies, però tothom hi està convidadíssim.
Trémolo música, Nota 79, Trémolo dansa, benestar i salut… Quins nous projectes vol sumar a la llista?
Ostres, jo no tinc del tot clara la tarda d’avui. Saps què vull dir? -I se’n riu-. Però sí que, com a repte de Trèmolo, m’agradaria acabar de consolidar processos interns de gestió de l’escola, perquè ara tenim un gran volum d’activitat i necessitem ser més eficaços. Pensa que quan vaig muntar Trémolo, jo feia classes, atenia el telèfon i anava a comprar paper de vàter. Després vaig tenir una secretària, aleshores va arribar un nou professor de piano… Ara hi ha un follón important. Llavors, organitzar tot això, penso que és necessari. I bé, en un futur, potser muntar un grau superior. De moment, ja tinc l’edifici mirat, però em falten uns quants milions d’euros.
Tot és qüestió de temps.
Oi tant, i el temps passa. Tu pensa que hi ha alumnes que van entrar de petits i que ara, després d’una carrera de música, són professors de Trémolo. També n’hi ha d’altres que els veus tocar pel món. No sé qui em va dir això: l’alumne supera el mestre. Això és el millor que et pot passar. Que els teus alumnes ja vinguin amb idees noves i que siguin independents i que marxin.
I així vas formant nous referents de Sarrià – Sant Gervasi, perquè puguem continuar fent entrevistes a El Jardí per molts anys més.
Un gust! -I ens acomiadem rient-.
