Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Veïns del Sarrià Desaparegut
Carles Romaní
El passat mes de juliol es va complir el 125è aniversari de la mort del periodista Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra, 1823 − Barcelona, 1901), probablement el periodista més influent d’Espanya durant gran part de la segona meitat del segle XIX, en un període que abraça des del Bienni Progressista fins a la Restauració Borbònica.
Catalanista regionalista i conservador, era un ferm partidari de la modernització de l’Estat i de la descentralització política i administrativa, encara que molt allunyat del republicanisme de Valentí Almirall i l’incipient catalanisme de la Lliga de Catalunya. Defensor de la llengua catalana i de tarannà dialogant, exercia un periodisme polític no partidista. De Mañé s’ha escrit que el seu caràcter i la seva ploma afilada el convertien en un periodista pur i en un pensador totalment incompatible amb la disciplina de partit.
L’any 1865, Mañé va assumir la direcció del Diario de Barcelona −conegut popularment com el Brusi−, on s’havia incorporat el 1847 com a crític teatral, i va transformar el que havia estat un “diario de avisos y noticias” en el diari polític més important del país. Per les seves opinions, llegides molt atentament per la classe política espanyola, en diverses ocasions va ser reclamat a Madrid, on era rebut com un oracle.
L’any 1863, en temps del govern de Leopoldo O’Donell, se li va encarregar la direcció del diari La Época, òrgan principal de la Unión Liberal, el partit que donava suport al govern, i va arribar a participar en alguns consells de ministres. Durant la Restauració va rebre consultes d’Alfonso XII i del president del Consell de Ministres Cánovas del Castillo i se li va oferir el càrrec de governador civil de Barcelona. Però entestat a mantenir la seva independència, Mañé no va acceptar mai càrrecs públics ni condecoracions, com, per exemple, la de Caballero de la Orden de Carlos III concedida per la reina Isabel II.
Representant exemplar del “seny”, Mañé va convertir-se en l’”apòstol” de la burgesia catalana. El poeta Joan Maragall, secretari del periodista a les acaballes de la seva vida, va referir un diàleg entre dos personatges no identificats −dos burgesos “estàndard”, potser imaginaris− que, diu, “ha restat històrich entre nosaltres”:
“− ¿Què’n pensa vostè d’aquest canvi de ministeri?
− Diumenge m’ho dirà en Mañé [en la columna dominical] lo que n’haig de pensar.”
Mañé se sentia incòmode amb el parlamentarisme a la madrilenya, que considerava frívol i corromput. Era partidari d’una forma de democràcia directa comunalista que anomenava “fogueralisme”, terme que prové de “foc”, en el sentit de “llar” −el vot individual és substituït pel vot únic del cap de casa, sigui home o dona− i que va assajar a Sarrià.
Per què a Sarrià?
Des de la infància, Mañé havia mostrat una salut delicada, que fins i tot va fer dubtar a metges i familiars que arribés a la trentena. Acabat de casar amb la poetessa Amàlia Fenollosa, l’any 1852 va deixar el domicili de Barcelona i es va instal·lar a Sarrià −al número 6 del carrer Alegria, avui Mañé i Flaquer− per prescripció facultativa. La vila prometia uns aires més purs, que potser l’ajudarien a combatre els innumerables mals, reals i imaginaris, que l’afectaven: una sensibilitat malaltissa als més lleus canvis de temperatura ambiental, dels quals es protegia amb bufandes, mantes i xals; irritació d’ulls, que solia preservar amb ulleres fosques; mal de pedra o paràlisi intestinal. Al cap dels anys, la salut de Mañé es va convertir en un tema de domini públic del qual les publicacions satíriques en van treure profit en les columnes d’opinió i vinyetes.
Passats els primers anys a Sarrià, convençut Mañé del seu anonimat, els responsables de les dues societats o cooperatives de consum −entitats privades que actuaven com una mena de “central de compres” per als seus associats− que es disputaven el subministrament de carn a la vila van demanar-li que exercís el paper de mediador en un conflicte que perjudicava tothom.
La gestió de Mañé va donar uns magnífics resultats. A inicis de maig de 1860, mitjançant l’aplicació del vot fogueral, més de quatre-cents caps de família van acceptar el reglament d’una nova societat, nascuda de la fusió de les dues anteriors. S’establien unes exigents condicions de compra de la carn i es fixava un repartiment de beneficis que havia de revertir directament en la població: des d’assignacions per a redimir els mossos que en sorteig els havia tocat servir a l’exèrcit a la cancel·lació dels deutes de les societats precedents, passant per les millores urbanes.
Els beneficis, inimaginables en un primer moment, van resultar sorprenents: a la millora de la qualitat de la carn (“En Sarrià se comió el carnero de mejor calidad que en Barcelona y más barato, á lo menos nueve meses al año”, va escriure Mañé) s’hi van sumar, efectivament, l’exempció de tots els mossos i la cancel·lació de deutes, a més de l’ampliació del dipòsit municipal d’aigua, la millora de voreres, la construcció de la plaça-mercat i escoles públiques, com també la implantació a la societat d’una comptabilitat moderna que va ser copiada per l’Ajuntament.
A conseqüència d’aquesta gestió tan exitosa, Mañé va rebre i va rebutjar propostes d’entrar a formar part de l’Ajuntament de Sarrià. Però va acceptar el paper de “conseller” en una mena de “Consell de Cent” local, els membres del qual, per a ser elegits, eren sotmesos al vot fogueral. La tasca dels consellers va portar a diverses millores en l’administració pública, com la resolució de deutes de l’Ajuntament o la construcció de la nova escola amb fons de la cooperativa i entrega a l’Ajuntament.
La revolució de setembre de 1868 i l’inici del Sexenni Revolucionari van tallar de soca-rel aquest experiment sociopolític, descrit per Mañé a Un ensayo de regionalismo. Poc després, les morts d’Amàlia Fenollosa (1869) i d’un dels fills (1870) van suposar uns nous cops per a un Mañé sotmès a una forta recaiguda en la seva salut. Era, doncs, el moment de tornar a Barcelona.
