explorar el jardí
Maria Josep Tort
Jardins de Ca n’Altimira
Els actuals jardins, remodelats i oberts al públic l’any 1991, són només una part dels jardins originals de la finca del Doctor Josep Altimira, quan Sant Gervasi de Cassoles era un poble i no s’havia agregat a la ciutat de Barcelona.
El jardí era molt més gran i es comunicava amb la casa senyorial a través de grutes, passadissos secrets i altres elements arquitectònics que li conferien un caràcter misteriós i sorprenent que s’avenia amb el tarannà del propietari, un personatge peculiar i excèntric , amant del bon viure, que va acabar totalment arruïnat. A la seva mort va cedir part de la propietat a les Missioneres de la Immaculada Concepció.
A primer cop d’ull es fa evident que ens trobem davant un jardí molt singular, la ordenació del qual s’estableix a diferents nivells que és connecten a través de rampes esgraonades i de dos ponts d’estil romàntic que ens permeten visualitzar, des d’una posició privilegiada, la part mes soterrada del jardí, on s’obre un espai diàfan al final del qual hi trobem una sala hipòstila amb 36 columnes que és “la joia de la corona”.
La vegetació, molt atapeïda, inunda tots els racons del terreny. Les capçades d’alguns arbres centenaris i d’altres més joves planen sobre un sotabosc frondós on dominen les heures i el pitòspors i a on la llum del sol hi arriba escadussera. És un jardí ombrívol i silenciós amb una representació d’espècies autòctones com els pins blancs i pinyoners que conviuen amb altres espècies naturalitzades com el pi australià, el lledoner o el cedre de l’Atles.
El pi australià. Casuarina equisetifolia
El nom d’aquest arbre fa referencia a l’aspecte del plomatge del gran ocell Casuari, l’espècie d’au no voladora més perillosa del món. Originari d’Austràlia, Malasia i Polinèsia ha estat introduït a moltes costes tropicals com a barrera contra el vent portador de salnitre i també a les ciutats com a espècie ornamental pel seu ràpid creixement i per la capacitat de les seves arrels de fixar nitrogen, un potent fertilitzador de sols.
És un arbre de fulla persistent amb aparença de pi però no ho es. Les seves fulles en forma d’agulla com els pins, es diferencies d’aquestes en que estan dividides en septes. La fusta és molt dura i s’utilitza per fer tanques i per a la producció de carbó vegetal.
Jardins del doctor Roig i Raventós
Situats a la cruïlla del carrer Ganduxer amb Dalmases, aquests jardins honoren al metge, escriptor i poeta català Josep Roig i Raventós que va desenvolupar l’especialitat de pediatria i puericultura durant la primera meitat del segle XX. Els jardins han estat remodelats recentment a conseqüència de la construcció d’un pàrquing soterrat de 300 places. El nou disseny ha millorat l’accessibilitat suprimint barreres arquitectòniques, ha conservat la font original i ha mantingut el conjunt d’arbres existents.
Al voltant de la font circular i en alguns punts del perímetre del jardí s’han replantat la majoria del arbres originals que comprenen tipuanes, xipressos, oliveres, pebrers bords i altres especies arbustives.
El pebrer bord. Schinus molle
Originari de l’Amèrica del Sud el pebrer bord és un arbre de fulla persistent molt apreciat com a arbre ornamental a les ciutats per la seva resistència a la contaminació i pel seu bonic aspecte pèndul molt semblant al salze.
El seu nom fa referencia a l’aroma que desprenen les fulles i els fruits que recorda el pebre que s’extreu d’una planta totalment diferent. Les fulles són compostes de folíols lanceolats i estrets que surten de forma alterna de branques flexibles que pengen majestuosament.
Les flors agrupades en ramells, donen fruits en forma de raïms, amb baies rodones de color rosat o vermellós intens molt aromàtiques però lleugerament tòxiques.
Mallerenga carbonera
Enric Capdevila
La mallerenga carbonera (Parus major) és un ocell sedentari, de l’ordre dels passeriformes i la família dels pàrids. És la més gran de les mallerengues (14 cm), inconfusible per la corbata negra, més marcada en els mascles, sobre el color groc del pit, i el cap negre i les galtes blanques. La podem trobar als boscos i parcs de la ciutat, volant en grups, barrejada amb altres espècies de mallerengues. Li agrada penjar-se de les branques en postures acrobàtiques, pel terra es mou àgilment, i quan vola ho fa de manera ondulada. És un ocell insectívor, depredador de l’eruga de la processionària del pi, que també s’alimenta de fruits silvestres i llavors riques en olis. Nidifica en cavitats: forats dels arbres, buits en murs i talussos, esquerdes de roques, així com caixes niu. El niu està farcit de gran quantitat de molsa, pèl, llana i alguna ploma. Les postes s’estenen entre abril i juny i consten d’entre sis i vuit ous blancs amb taques vermelloses per tota la seva superfície. Té un cant agut i de timbre metàl·lic, amb un ampli repertori de cants i reclams.
La dita: Xerres més que una mallerenga
