Hansi

Va ser el 17 d’agost de 2024, ara fa una mica més de dos anys. València-Barça a Mestalla, jornada u d’aquella lliga. El primer partit oficial de l’equip de Hansi Flick. Recordo que estava estiuejant a Tossa de Mar i vaig baixar al bar Josep (el bar del poble per excel·lència) a veure el partit amb el meu fill. El Barça va jugar amb mig equip lesionat, jugadors que venien directament de vacances i un bon grapat de joves que debutaven aquell dia. Un dia abans, a la roda de premsa, Flick havia entonat el seu famós: «no excuses», i així va ser. El Barça va guanyar 1-2 amb dos gols de Lewandowski després de començar perdent i que Pau Cubarsí tragués el possible 0-2 sobre la mateixa ratlla de gol.

De Flick recordo especialment els primers dies, quan va aterrar a Barcelona, gràcies a uns quants vídeos i imatges dels entrenaments que es podien trobar a les xarxes socials. Es podia veure un home de quasi seixanta anys, en molt bona forma física, que es movia com si li fes una mica de mandra la humitat i la xafogor de Barcelona en ple estiu. És normal, vaig pensar. Pobre home, quin pal. Una cosa que em va sorprendre del que es podia veure a les xarxes del club d’aquells primers dies és que feia moltes abraçades cada cop que es trobava amb algun jugador. Es trobava Gavi (que estava lesionat) i li clavava una abraçada. Es trobava Pedri (que també estava lesionat) i també l’abraçava amb tota la seva energia germànica. Després se’l podia veure saludant de Jong (també lesionat) amb una altra de les seves abraçades. Estic convençut que aquells primers dies va anar també a visitar els serveis mèdics per preguntar-los si hi havia algun jugador que no estigués lesionat. I després li va fotre una abraçada al metge. En un club totalment deprimit (recordem que el Madrid venia de guanyar la Champions i la Lliga, i per a mès inri acabava de fitxar Mbappé), aquell home vingut del fred semblava que tenia un pla que consistia en primer terme a abraçar tothom a tort i a dret per aixecar la moral del personal, trencant tots els tòpics que diuen que els nord-europeus defugen el contacte físic en comparació a nosaltres, els mediterranis.

Diuen que viu a la zona alta de Barcelona, enmig de la ciutat, i que no és difícil trobar-se’l pel carrer, al mercat o a la sortida d’un restaurant. Reconec que si me’l trobés per casualitat m’agradaria fer-li una abraçada.

Després d’anys en què la figura de l’entrenador s’havia complexificat una mica en excés, com si un tècnic de futbol hagués de ser una barreja de científic, intel·lectual i líder moral, el millor de Hansi Flick és que sembla un home normal sense acabar de ser-ho del tot. En un temps en què la noció d’autenticitat ha estat prostituïda i on el capitalisme més cínic la fa servir per omplir-se les butxaques sense miraments, Hansi Flick és autèntic de debò, no li cal fingir-ho. La seva masculinitat directa i honesta, una mica working class hero, em recorda la de Bruce Springsteen, que també va establir durant anys una connexió molt especial amb aquesta ciutat.

En fi, els resultats i el temps diran. El futbol, com la vida, és atzarós. Perdonin el tòpic de manual. Tot i això, en aquest món quasi apocalíptic que s’apropa a tota pastilla a la tercera guerra mundial, a alguns encara ens queda un refugi de felicitat: veure els partits del Barça de Flick. Un equip que s’assembla al seu entrenador en la seva passió sense subterfugis. Com aquell xaval a qui la policia va atonyinar a l’entrada del camp de l’Elx per portar una estelada, jo també em declaro un soldat de Flick. A la vida i al futbol. Sobretot a la vida.