memòria històrica
Jordi Llorach
La combinació de la rosa dels vents, el bon camí, i de l’oreneta, el bon temps, era el resum gràfic de l’ensenyament que s’hi impartia.
Només sis mesos després d’acabada la incivil guerra espanyola, s’iniciaren les classes a les Escoles Virtèlia. Va ser possible per l’oportuna actuació de Joan Duran i dels seus amics Enric Badal i Dolors Calvet, i, posteriorment, de Josep Jordi Llongueras. Tenien molt clar que havien d’oferir un ensenyament el més normalitzat possible als infants i als joves de postguerra. El seu projecte va ser ben acollit per una part de la societat barcelonina de la qual reberen suport. D’aquesta manera, a primers d’octubre de 1939 —fa poc ha fet setanta-cinc anys—, les Escoles Virtèlia foren una realitat.
El primer director va ser Joan Duran que als pocs anys deixà l’escola, i va ser substituït per Josep J. Llongueras i, en morir, pels seus fills Oleguer i Francesc. Dolors Calvet va ser la directora de l’escola femenina, substituïda també al poc temps per Marició Roch, esposa de Llongueras. Enric Badal es responsabilitzà de l’administració, i va esdevenir l’ànima del centre que va arribar a comptar amb uns mil alumnes per curs acadèmic. En l’aspecte pedagògic, Virtèlia destacà per la qualitat dels mestres i professors que aplicaren mètodes adequats a cada època i va ser referència per a la creació d’altres centres semblants, alguns dels quals tenien seu a Sant Gervasi, i va fer que es recuperés part de la tradició pedagògica d’avantguerra.
Molts exalumnes de totes les promocions han destacat i destaquen en diverses professions. Potser per això, l’Escola va ser qualificada d’elitista. Res més lluny de la realitat. Si bé és cert que hi van coincidir els fills i les filles d’algunes famílies ‘de nom’, l’ensenyament que s’hi oferia no influïa amb cap tendència concreta. Virtèlia va ser una escola catalana, confessional, humanista i pedagògicament activa. Amb aquest ideari, va saber transmetre les eines intel·lectuals, humanes, socials i de llibertat necessàries perquè el col·lectiu heterogeni d’exalumnes s’integrés amb facilitat i eficàcia al país.
Les Escoles Virtèlia van tancar el juny de 1995, amb un balanç positiu dels cinquanta-sis anys d’existència. Per això, els que tinguérem el privilegi d’assistir a les seves aules, ens sentim orgullosos d’haver-ne estat alumnes i recordem molt bé els mestres, els professors i el personal subaltern. Així, se’ns manté viu el “sentiment i l’estil Virtèlia”, quelcom difícil de definir però que portem arrelat en el record. Aquesta és la millor herència, “l’herència Virtèlia”, que ens ha deixat la nostra estimada escola i que hem de procurar mantenir entre tots.
Algú opina que les Escoles continuen en el centre Virtèlia Escola de Música, de la institució Cultural del CIC, primer dirigit per Francesc Llongueras i ara per Montserrat Badal. Si bé l’ensenyament escolar va acabar, res no treu que algunes persones vinculades a Virtèlia continuïn l’ensenyament de la música, un dels complements importants oferts per les Escoles durant la seva existència.
Virtèlia va estar molt relacionada amb Sant Gervasi, tant per la procedència de gran part de l’alumnat com per la ubicació de les seus. La primera va ser a la plaça de Lesseps, i es va traslladar al poc temps a la Via Augusta, 202, amb entrada per la plaça de Castelló. Les noies van ocupar una torre al carrer d’Alta Gironella, 67, prop de la Via Augusta. I la darrera seu va ser a l’edifici del carrer de Ganduxer cantonada al del Dr. Carulla. L’edifici de la Via Augusta, conegut popularment com “Els Pins”, va ser la seu més emblemàtica de les Escoles. Era una mena de castell que fins als anys trenta va ser la residència del comtes de Fígols, propietaris de les mines de carbó ubicades a la població del mateix nom i de l’empresa Carbones de Berga, SA. L’estil de l’edifici era majestuós, amb detalls platerescs a la façana. A l’interior, una àmplia entrada donava accés als salons nobles i a una capella, i en sortia una escalinata que donava accés al primer pis on hi havia les principals estances. Als soterranis, un teatre amb cabuda per a unes 125 persones completava les instal·lacions de l’antiga mansió comtal. Un gran jardí envoltava el conjunt. Durant uns anys, l’edifici va ser residència i escola regida per monges. Durant la Guerra Civil, es destinà a hospital de sang. En acabar la conflicte, va ser la seu de Virtèlia, fins a principis dels anys seixanta quan la propietat decidí vendre’s el terreny i l’edifici a la IBM. Posteriorment s’hi establí la Conselleria d’Ensenyament. Va ser una llàstima que es perdés la construcció i els jardins. Era un lloc emblemàtic del barri de Sant Gervasi que els més grans segur que encara recorden.
Vint anys després d’haver acabat la funció acadèmica, Virtèlia encara és sinònim de bon fer en el món escolar barceloní. De totes maneres, és necessari confeccionar i deixar suficient informació escrita perquè sempre ocupi el lloc destacat que li correspon en la història contemporània de la pedagogia i de la societat catalana.
Jordi Llorach i Cendra és exalumne de Virtèlia; jordillorachcendra@yahoo.es
