claus de la vida
Àngel Cerezo Cerezo
Com a arquitectes del paisatge sempre hem pensat que hi ha alguna cosa que ens lliga amb el primer home que va transformar el territori. Amb aquest home que està lligat a la terra, que l’estima, la treballa, la mima i la transmet de pare a fill, de generació en generació. Aquest primer vincle home-terra va ser el primer jardí.
El primer jardí de la història de la humanitat és el del paisatge agrícola, és un jardí atemporal, domèstic i productiu: és l’hort.
Això contradiu la idea generalitzada en la memòria col·lectiva del jardí com a espai d’oci, luxe, recreació, ornamental, de plaer i de representació.
L’hort apareix i es desenvolupa quan l’home va deixar de traslladar-se d’una localitat a l’altra en busca d’aliment, i va passar de dur una vida nòmada a una de caràcter sedentari. Això passa quan la sedentarització de la població acaba establint-se en un punt del territori. El factor clau que ha fet variar aquest territori ha estat l’agricultura.
Les cultures nòmades es dividien en tres categories: els caçadors-recol·lectors, pastors nòmades i nòmades itinerants. El pobles nòmades no fan jardins. La raó principal per la qual molts pobles nòmades es van fer sedentaris es troba en un dels descobriments més importants de la humanitat: les lleis de l’agricultura.
El primer jardí apareix sent un ‘recinte’ on és possible protegir els seus ‘béns’: verdures i fruites, i després les flors i els animals. Els ‘béns’ es refereixen a allò ‘millor’, a coses preuades i precioses, en una contínua evolució que busca apropar-se el més possible al ‘paradís’.
La paraula jardí (jardín, giardino, garden…) prové de l’alemany ‘garten’, es basa en ‘jart’-‘gart’ que significa ‘recinte’, un recinte acotat, tancat, conclús. Hortus conslusus prové del llatí i és la porció de terra acotada, terra privada, infranquejable, tancada, un lloc de plaer personal: un refugi. Aquest hort o refugi es refereix al paradís per l’home. El paradís prové del llatí ‘paradisus’ que deriva del grec ‘paradeisos’ i aquest ve del persa ‘pairidaeza’ que significa, com no, ‘recinte’. Aquesta paraula està formada per: ‘pairi’ que significa ‘entorn’ i ‘daeza’ que vol dir ‘bastió’. Al Japó, ‘shima’ significa jardí i deriva de ‘shime’, que vol dir ‘porció de terra presa en possessió’ o ‘porció de terra separada de la naturalesa i tancada’.
A l’agricultura i al camp la paraula jardí no designa una altra cosa que no sigui un hort, perquè la resta és paisatge. El paisatge és el lloc a on el cel i la terra es toquen. Quan el paisatge està organitzat i domesticat es parla de parc.
El jardí és un lloc tancat, privat, infranquejable, íntim, de plaer, un lloc de pau a on apropar-se al paradís. Si pensem que el jardí neix de la mà de la sedentarització de l’home, quan aquest estableix una organització del recinte podríem considerar-ho la primera manifestació de l’art del jardí. L’hort és l’origen del jardí i del paradís, i el jardiner és el traductor, interlocutor, intercessor, del llenguatge de la naturalesa, un gestor de recursos naturals.
Àngel Cerezo Cerezo és arquitecte especialitzat en Urbanisme i Paisatge, i soci cofundador de l’estudi AAIMM Arquitectura
