La mirada política
Roger Rosich
Els atemptats a París del passat dia 13 de novembre han marcat un punt d’inflexió per a França en el posicionament en vers la realitat del que anomenem Estat Islàmic. Les desenes i desenes de víctimes atzaroses van fer aturar el cor de tots els europeus per uns instants. Instants llarguíssims i que com a societat occidental faríem bé de no oblidar.
Alguns estats europeus volen respondre-hi amb acció, però més ens valdria dedicar-hi una profunda reflexió prèvia. Cal pensar bé com d’ha de reaccionar a aquesta realitat que ens amenaça i que no podem oblidar que és latent. Al novembre va ser a París, al desembre pot ser a Roma i al gener a Barcelona. L’amenaça hi és, i cal estar-hi amatent. N’han d’estar amatents els governants, però també els governats: no podem deixar que entre nosaltres hi regni la por ni la confusió, però així tampoc l’odi ni la xenofòbia. I aquí surt un tema cabdal. Això no és una guerra contra l’Islam. L’Islam no predica la mort i la destrucció d’aquell que no és musulmà. Musulmans, jueus i cristians, tots en les diferents branques de cada religió, viuen sota un paraigua d’una fe basada en l’amor i en el bé. Les religions no són malignes; ans al contrari, ens indiquen el bon camí davant dels viaranys del mal. Per això, no s’ha de confondre Islam amb una bogeria radical, fonamentada falsament en la fe islàmica, que pensa com una secta al·lucinada i actua com un grup terrorista feixista. El terrorisme gihadista de Daesh (deixem de dir-li “Estat Islàmic”: hem de dir “Daesh”, així com també dèiem “AlQaeda”) no deixa de ser un feixisme dels nostres temps; aquest feixisme el que vol és anorrear la nostra manera de concebre i viure el món a Occident, amb les nostres llibertats adquirides, fruit en paral·lel del progrés i de la democràcia.
S’ha de respondre a les amenaces
Òbviament no podem ser mesells i hem de respondre a les amenaces. Ells no pararan perquè nosaltres hi estiguem pensant. Hem de respondre-hi d’una forma ordenada i sense perjudicar aquells que no en són culpables. I amb això parlo de la voluntat d’atacar les seves seus a Síria per part del govern francès i els aliats que s’hi sumin. I també, clar, hem de respondre reblant la nostra seguretat aquí. Una seguretat que en aquests casos resulta valuosa. I és que culturalment la sobreseguretat que comporta aquestes situacions ens resulta desagradable. No en podem prescindir, la nostra civilitat ens ha de fer partícips i sentir-nos segurs. No podem no creure en el nostre Estat i en els nostres cossos de seguretat. I amb això s’obre el debat de fins a quin punt com a societat podem fer concessions de llibertat en pro de la seguretat; és un debat llarg i complex però davant l’emergència i la tragèdia cal aplicar sempre criteris de prioritat.
Una altra emergència truca a les portes d’Europa i hi va estretament lligada. És la crisi dels refugiats, apaivagada pel clima i per la gestió estricta de les fronteres que fa Turquia. És important no posar aquest tema a la mateixa olla. Una olla a pressió que pot esclatar al mig de la nostra societat. No ho permetem. Les úniques armes contra la barbàrie són la cultura i l’educació, i la llibertat i la democràcia.
Roger Rossich és analista i consultor polític
1400caràcters.wordpress.com
