Notícies del barri
M. Antònia Font Fernández
Servidora tenia pensat d’anar-hi amb algunes amistats, però per sort li van fallar. Sí, per sort, perquè, un quart abans de començar el concert, l’Església de Sant Ildefons semblava el Fòrum durant les festes de la Mercè. Ep, per l’esperit musical, no per l’altre! (Mentre faig l’esborrany d’aquest text m’adono que la crida havia fet més efecte del previst, però no puc fer lloc a ningú).
— Com us ho heu fet per què hi vingui tanta gent? —vaig preguntar a alguns músics. Els altaveus del boca-orella van resultar d’alta fidelitat. L’explicació, em va dir un músic, és que aconseguir veure el Cor de la Universitat de Barcelona al Paranimf és molt difícil, ja que l’aforament és limitat.
I és que, aquest cop, el Cor Contrapunto (dirigit per Josep Miquel Mindan) no van actuar sols. A part del Cor de la Universitat de Barcelona (dirigit per Jordi Lluís Rigol), els van acompanyar la Schola Cantorum de la mateixa universitat, i l’Orquestra Universitat de Barcelona, dirigides per Carles Gumí. Ell mateix es va posar al capdavant de tots els instrumentistes i cantaires, a més dels quatre solistes.
Si els altaveus del boca-orella van resultat d’alta fidelitat, no es pot dir el mateix de l’acústica de l’espai: malauradament, la primera impressió era que el so no arribava bé a tota l’església, i els solistes no podien acabar de lluir. Val a dir, de tota manera, que l’orella s’acostuma a tot, i que l’actitud del públic va permetre seguir el concert amb molta dignitat (caldria que alguns mòbils passessin una prova de veu, però sembla que no podem demanar miracles).
Fotografies de Javier Sardá
I el repertori? Bé, potser rau aquí, el motiu de tanta assistència a aquest concert. El programa es limitava a una sola obra: la Missa núm. 5 de Schubert, que dura uns tres quarts. Aquesta missa, però, tot schubertiejar d’allò més, no és una obra gaire coneguda. El compositor la va escriure amb 25 anys, edat en què ja tenia una experiència solvent en l’àmbit musical, però no se sap si la hi va encarregar algú. Segons un mestre de capella, aquesta missa no va ser del gust de l’emperador i per això no la van estrenar, però sembla que, en realitat, el mestre la va trobar massa difícil.
Per acabar, cantaires i instrumentistes van interpretar una versió de Joia en el món
que potser tampoc no hauria agradat a aquell mestre de capella. Però al públic sí que ens va agradar, i vam sortir joiosos de l’església i orgullosos dels nostres coneguts que, qui més qui menys, teníem allà acabats de baixar de l’altar.
