La mirada política
Roger Rosich
Des de la política espanyola (i des del seu periodisme) ha estat molt habitual durant anys fer d’Itàlia una metàfora del caos polític, metàfora del desori, del multipartidisme, de la necessitat de pactes, d’eleccions anticipades… potser perquè les seves maneres mediterrànies i veïnes s’assimilen més a Espanya que no la desconeguda i clarament federal Bèlgica o que l’estrany i religiós Israel.
Avui, però, la fins ara granítica política espanyola es mira al mirall i comença a no reconèixer-se. Amb el pas dels anys no s’ha dignat ni a maquillar-se, ni a posar-se cremes per mantenir-se fresca i forta… Les expressions de caducitat i de canvis s’han posat de relleu i ara de cop comparar-se amb Itàlia pot ser més habitual, amb un Congrés dels Diputats on, després de les eleccions del passat 20 de desembre, no hi ha sumes directes per formar govern i on muntar-ne un pot costar molt més que una missa. Poden acabar rodant caps, inclús anar per primera vegada a unes eleccions anticipades, amb cadàvers polítics exprés abans o després. Vés que no siguin els italians els qui es riguin ara de la manca de pràctica dels espanyols en pactes. I potser també de la manca de coneixement de política avançada que ha regnat Espanya. Sorprendria a Itàlia la d’articles que es publiquen de dirigents polítics i catedràtics de Ciències Polítiques dient bàsicament que aquell que queda primer en uns comicis no ha de ser necessàriament el president del govern en la cosmologia parlamentària; i ho anuncien com a Verb Diví!…
Espanya no té cultura de pactes polítics, i ara l’haurà de practicar. Ara s’hi troba, però no s’hi trobava des de… des de la Transició! Però i quins pactes?… amb generals i coronels pressionant a la cambra del costat, amb un règim que encara espeternegava… durant la Segona República? En el mig del desgavell d’amalgames de partits en posicions radicals? O els pactes subtils de la Restauració borbònica per garantir una alternança estable?…
Una alternança estable que des de la Transició havia tornat a funcionar, però ara, amb populars i socialistes havent perdut diputats a desenes ja no serà possible, però ambdós grans formacions resisteixen en primera i segona posició i amb les possibilitats de fer-se amb la Moncloa. El bipartidisme defalleix mentre que Podem i Ciutadans fan la seva aparició a les seus de la política espanyola amb molta empenta, però no tanta com potser somniaven.
Ja ho veurem, però els socialistes semblen disposats a deixar pas a Podem, ja sigui amb les estratagemes de poder de la seva baronessa andalusa, ja sigui donant suport al PP perquè governi en pro de l’estabilitat. Ja veurem si la fermesa i solidesa del PP li permet avançar tant al partit d’Albert Rivera, que es va endur el cubell d’aigua freda per culpa d’unes enquestes mal cuinades, tot i passar de zero a quaranta diputats.
Ara sí, i de veritat, comença un nou període polític, marcat pels pactes i les coalicions, marcat, segurament, per la incertesa. La complexa política catalana en marcarà, en gran part, el ritme, un cop més.
Roger Rossich és analista i consultor polític
1400caràcters.wordpress.com
