El Racó del Veïnat
Roser Díaz
Tot just comença a treure el nas la nova realitat. De moment només li podem posar un qualificatiu: «Condicionat». És curiós com tot és relatiu. No fa gaire parlàvem de la globalització i de la unitat econòmica dins de la diversitat cultural. Volíem que allò que creiem el millor, potser perquè era el nostre, s’estengués com una taca d’oli per tot el planeta. Vivíem en un imperialisme neoliberal perillós comandat per un poder econòmic encobert que ens portava a una nova dictadura, potser en aquest cas de dimensions planetàries. Tots volíem tot, perquè contra més, millor. No ens plantejàvem que allò que tant desitjàvem podia portar implícita la nostra destrucció. Ens consideràvem petits deus de tornada de tots els cicles històrics. Havíem conquerit el remei per quasi tot.
Lluny quedava de la nostra ment les pandèmies que d’una manera cíclica han amenaçat la civilització. Quan la mobilitat era més difícil i les comunicacions menys immediates, la sensació d’universalitat era menys punyet. Ara tot és ràpid i intercomunicat, per això, aquesta vegada la conscienciació és en l’àmbit planetari. No podem, com s’ha fet d’altres vegades, acusar a un determinat comportament del culpable de la pandèmia i utilitzar-la com a càstig diví per aconseguir finalitats estratègiques o polítiques, recordem les set plagues d’Egipte tenien com a finalitat culpar la gestió del faraó. Malgrat que el temps ha passat i de fet els homes n’hem après continuem escoltant prerrogatives on es polititza la resposta a la pandèmia, o fins i tot es reparteixen culpes governamentals a les mateixes conseqüències econòmiques i sanitàries.
La nova realitat estreny l’angle de visió. Ens fa més curts de mires. Al neoliberalisme li ha sortit el contrincant d’un nou proteccionisme inclusiu, que té com a finalitat protegir espais, persones i tot el que d’això es deriva. Pot ser que la pandèmia hagi donat una mà enganyosa als nous nacionalismes extrems que ja cridàvem amb força abans d’aquesta crisi. Molts d’aquells països o d’aquelles situacions que eren objecte de la nostra protecció, ara han derivat en una potencial amenaça per la salut i en conseqüència pel sistema. Potser la lluita per la redempció de «l’antiga realitat» porta solapadament implícita la lluita per salvar el sistema de l’imperialisme capitalista. La lluita per l’economia global es compartimenta, acusant-se mútuament les grans potencies de crear o no saber gestionar la gran crisi sanitària, a qui es dóna un cost humà però de qui es tem sobretot el cost econòmic. A tothom li queda clar que el millor és cuidar el seu territori.
Els ciutadans també han reduït el seu món físic, ampliant el seu horitzó de manera indirecta a través del món virtual, aquell que guarda d’una manera més fidel «l’antiga realitat,» on les distancies no contaven i les fronteres es desdibuixaven. Perquè per desgràcia, el nostre antic món, ara, només és possible de forma virtual. Esperem que el temps ens permeti humanitzar i eixamplar la nova realitat.
