Opinió
Carlos Monfort
El coronavirus està suposant una enorme presa de consciència per a tots els ciutadans, posant en evidència la nostra fragilitat com a espècie. Ha provocat un enorme impacte emocional que ha generat una sensació de por davant la incertesa, fins i tot per als més escèptics. A més, no és baixa la quantitat de rumors i notícies falses que es difonen a gran velocitat que fa que ens plantegem quins són els principis ètics del periodisme.
Fa poc més d’un any, el Papa Francesc –qui fa poc va donar suport a la unió entre homosexuals, bravo per tu, Papa– va concedir una entrevista al periodista Jordi Évole. Entre altres temes, va alertar sobre quatre pecats o desviacions en les quals poden caure els mitjans de comunicació. Va dir que els humans tenim la possibilitat de caure en quatre pecats o quatre actituds dolentes que ens amenacen contínuament i de les quals ens hem de defensar.
La primera d’elles és la desinformació: dono la notícia, però dono només la meitat. L’altra meitat no la dono. Això va contra un dret fonamental que té tot ciutadà: estar informat. Informes la meitat, informes malament. Aquesta és una de les desviacions en les quals hem d’evitar caure.
El segon pecat és la calúmnia. Hi ha mitjans de comunicació que calumnien sense cap problema. “D’on va treure això vostè? El vaig veure a la televisió, el vaig llegir al diari”. El mitjà de comunicació té tant poder enfront de les masses, la gent, que pot calumniar impunement. A més, qui li va a fer judici? Ningú.
El tercer és la difamació, que és més subtil encara. Perquè tota persona té dret a la reputació. I si fa vint anys vas cometre un error garrafal a la vida, vas pagar la pena. Ets una persona lliure i sense taca. No et poden treure en els mitjans de comunicació una història que està superada, ben pagada ja i rescabalada. En això consisteix la difamació: et porten una taca d’abans i te la tiren ara quan tu ja creies haver-la esborrat de la teva ment.
El quart i últim pecat és “la coprofília” que consisteix en “l’amor a la cosa bruta”, als escàndols. Hi ha mitjans fidedignes i no tan fidedignes, i per molt que ens costi d’acceptar, han viscut, viuen i seguiran vivint d’això. Hem pensat en la possibilitat que informar de forma veraç i honesta sigui més fàcil del que creiem? Deixo la idea a l’aire, per si algú la volgués aprofitar. Superant aquests quatre límits la comunicació seria una cosa meravellosa, però, lamentablement, ara no ho és. Estem oblidant que l’objectiu primordial de la premsa és el d’informar i no el de forjar un negoci multimilionari, perquè defensar el periodisme és un dret i deure que mai desapareixerà. Comprensible és que les empreses que hi ha darrere dels mitjans de comunicació exigeixin una rendibilitat, i més ara que les condicions no acompanyen, però caure en el sensacionalisme és un cras error, i pot sortir molt i molt car.
L’altre dia llegia un article que Fernando Sandín publicava al seu blog en què es qüestionava fins a quin punt podem arribar per vendre paper. Sembla que hem oblidat el límit. El periodisme hauria de ser –noti’s el condicional– un exercici de formació i informació profund, objectiu i amb el criteri suficient per a destacar allò que és realment important. Acabo amb unes curtíssimes però concises paraules dirigides a tots aquells directors i treballadors de diaris que creuen que el sensacionalisme i les fake news podran, en algun moment, imposar-se al periodisme: mai podreu.
