Publicitat

Viure a Sarrià és un dret?, per Miquel Saumell

"Que viure a Sarrià sigui una aspiració molt legítima no es tradueix en un dret"

spot_img

Publicat el 21.11.2021 5:30

Opinió

Miquel Saumell

Fa quatre anys, una coneguda entitat cívica del barri va organitzar un debat que plantejava aquest interessant dilema: “Viure a Sarrià: un luxe o un dret?”. Coneixent el tarannà dels organitzadors d’aquella xerrada, les entitats convidades que hi van assistir i el perfil ideològic majoritari dels assistents, és evident que es volia transmetre el missatge populista que defensa que viure a Sarrià és un dret. Discrepo d’aquest missatge, i així ho vaig manifestar en el seu moment als organitzadors.

Publicitat

Intentaré justificar la meva discrepància posant un exemple amb el qual, segurament, tothom hi estarà d’acord, tant a Sarrià com a Nova York. He viatjat unes quantes vegades a aquella ciutat, i sempre que passo per la cinquena avinguda penso que m’agradaria molt viure en un d’aquells apartaments amb vistes al Central Park. No penso en pisos de luxe, amb un pis de 80 metres quadrats em donaria per satisfet. Dit això, us imagineu que allà organitzessin un debat amb aquest plantejament: “Viure a Manhattan: un luxe o un dret?”. Jo no.

Publicitat

Els arguments de les persones sarrianenques que defensen que viure a Sarrià és un dret són molt respectables: hi han nascut o hi han viscut fins que, en voler-se independitzar, constaten amb frustració que els preus dels pisos del nostre barri no estan a l’abast d’un mileurista. I és ben cert, l’habitatge de Sarrià és bastant més car que el d’altres barris de Barcelona, però això no és un argument vàlid per reivindicar el dret inexistent a viure-hi.

En definitiva, ens agradi o no —personalment tampoc m’agrada, ja que aquesta situació també l’he viscut a casa—, la realitat ens diu que viure a Sarrià només està a l’abast de qui tingui uns ingressos suficients per poder assumir els preus dels habitatges del nostre barri. Però que viure a Sarrià sigui una aspiració molt legítima no es tradueix en un dret.

Segons la Constitució espanyola de 1978, tothom té dret a un habitatge, i també a un lloc de treball i a un munt de coses més, però són uns drets genèrics que els legisladors de tots els colors polítics que han anat passant per les cambres legislatives no han gosat desenvolupar per fer-los efectius. Una mesura efectiva per controlar aquest mercat implicaria disposar d’un parc important d’habitatge públic, com passa més al nord dels Pirineus. Però, dissortadament, en les últimes quatre dècades els nostres governants han tingut altres prioritats.

spot_img
[adrotate banner="28"]

Notícies relacionades

L’art d’insultar, per Aitor Romero

"Tampoc s’entén massa bé aquells que insulten en una llengua que el seu interlocutor no entén i es vanten de la seva audàcia. L’acció de l’insult requereix comprensió mútua i, per tant, és necessari utilitzar un codi que la víctima escollida pugui entendre perfectament"

De la vella a la nova emigració

"Els governants que es mostren incapaços de retenir el nostre talent són els grans responsables d’haver convertit el país que administren en un país d’emigrants econòmics", l'opinió de Miquel Saumell

Fer quelcom diferent

"Un canvi de localitat, d’espai, de llar, o d’empresa, crea moviment interior. Moure coses de lloc, també. Ho he experimentat personalment i també a través de clients. Com diu un proverbi xinès: si vols que es produeixin canvis en la teva vida, mou 27 coses de casa teva"

El Jardí 119, juliol de 2025

https://diarieljardi.cat/wp-content/uploads/2025/06/El_Jardi_119_Juliol25_ok.pdf
spot_img

Fotogaleria | La Festa Major de Sarrià, en imatges

Del 3 al 12 d'octubre, la vila viu moments de cultura popular, música, dinars de germanor i per primera vegada, una trobada de vehicles clàssics

L’art d’insultar, per Aitor Romero

"Tampoc s’entén massa bé aquells que insulten en una llengua que el seu interlocutor no entén i es vanten de la seva audàcia. L’acció de l’insult requereix comprensió mútua i, per tant, és necessari utilitzar un codi que la víctima escollida pugui entendre perfectament"

Clàudia Sucarrat, veterinària: “No vaig aprendre a llegir fins que em van comprar una enciclopèdia d’animals”

Amb 32 anys, l'exalumna d'Orlandai ja en fa cinc que va obrir La Veterinària de Sarrià: en aquesta entrevista repassa el recorregut fet fins ara i els reptes de futur

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí