El Racó del Veïnat
Àlex Quevedo Gala
No tractaré de nou el tema del desnonament, que ja ha estat analitzat de manera molt encertada per molts comentaristes i analistes. Tampoc ho faré amb relació a la violència policial que, tot i estar emparada sota la llei, no deixa de ser veritablement un assumpte complex i moralment dubtós per no dir deplorable. En canvi, proposo una mirada nostàlgica, d’aquelles que agraden a la gent que s’ha quedat encastada en un passat trèmol que ara veuen gloriós i brillant.
L’any 1963, l’autora Hannah Arendt a Eichmann en Jerusalén (1963) ens portava al mot clau que ara llegim en context històric, però que tot i haver passat els judicis de l’Holocaust és igual de present a la vida: la banalitat del mal. El concepte va néixer després de cobrir per a la revista The New Yorker el judici contra Adolf Eichmann, un dels principals organitzadors de la logística de la «Solució Final» nazi, segrestat a l’Argentina pel Mossad i jutjat a Israel en 1961.
Sota aquest terme l’autora i filòsofa, fa seixanta anys, ja va endevinar de manera coherent i reflexiva quin era el perquè del comportament sistemàtic d’una societat que va deixar de banda la humanitat per complir crims contra els seus iguals. D’aquest mode, Arendt creia que els executors i funcionaris del règim nazi (que no tenien per què ser nazis per convicció, tot i treballar pel govern encapçalat per nazis) no eren “monstres”, sinó buròcrates ordinaris que van deixar de banda el pensament crític a l’hora de dur a terme les seves tasques o que, fins i tot fent ús de la seva moral pròpia, es veien incapaços de resistir la força d’un sistema que els substituiria per altes que fessin la feina que ells no volien fer i que, sense ells, encara funcionaria de manera perpètua.
Les analogies i semblances són complexes perquè les pugui desplegar en un article, però, a banda del context canviant, cal que cadascú hi extregui la informació necessària per formar-se un judici personal que en un futur no el faci avergonyir de si mateix, com els devia passar a molts alemanys en descobrir la barbàrie que es duia a terme al seu propi país sense que ells l’haguessin volguda.
A més, també trobo essencial tornar a una dona que, fins fa poc, va ser contemporània nostra, deixant-nos un llegat d’una dimensió estratosfèrica, la comprensió de la societat iraniana després de la revolució islàmica: Marjane Satrapi.
L’any 2024, quan va rebre el Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats, va pronunciar un discurs que recomano i que deixava preguntes i respostes com “Estarem equivocats quan definim educació? Potser abans d’educar als nostres fills perquè tinguin èxit econòmic i social, haguéssim d’ensenyar-los que el veritable èxit radica abans de res en l’humanisme”.
D’altra banda, i en contraposició al pensament d’Arendt, Satrapi concloïa el seu discurs tot colpejant la consciència de qui no pateix pel veí, amb l’ajuda d’uns versos de Saadi, poeta iranià del segle XII: “Els éssers humans són part d’un mateix cos, i tenen un mateix origen. Quan la vida causa dolor a un membre els altres no descansen. Tu que ets indiferent al sofriment dels altres, No mereixes anomenar-te humà”.
Estirant el fil també faig un recordatori del contingut de la Constitució Espanyola, pels més juristes, més específicament de l’article 50 del Capítol Tercer “DE LOS PRINCIPIOS RECTORES DE LA POLÍTICA SOCIAL Y ECONÓMICA”: “Los poderes públicos garantizarán, mediante pensiones adecuadas y periódicamente actualizadas, la suficiencia económica a los ciudadanos durante la tercera edad. Asimismo, y con independencia de las obligaciones familiares, promoverán su bienestar mediante un sistema de servicios sociales que atenderán sus problemas específicos de salud, vivienda, cultura y ocio”.
Així doncs, no sé com llegiran en un futur els fets que vivim i als que som per complet indiferents. El que sí que espero i desitjo és que, als contraris que nosaltres, la nostra generació i les que venen tinguin més memòria per no acabar convertint-se en la següent monstruositat.
