La Vocal de Lis
Inés Tell
L’amistat que ara els explicaré va començar fa una pila d’anys, molts, més de vint potser, però cap de les dues amigues ho sabia.
Jo vivia llavors a Chicago i per una d’aquestes casualitats unes familiars meves, dues noies més joves que jo, hi van anar a viure; una era filla d’un cosí llunyà i l’altra d’una cosina germana, hi van coincidir. El fet que jo era més gran va fer que fos una mena de confident, germana gran, a qui recórrer quan la vida en un país de costums tan diferents de les nostres es feia feixuga. Paper que m’agradava molt i això que quan van arribar no les coneixia gaire, però ens vam fer molt amigues. Ara totes vivim en diferents llocs i no ens veiem sovint.
Una d’elles, la Tònia, la filla del cosí llunyà, al retorn d’un viatge a Barcelona em va regalar un llibre, dedicat a mi per l’autora que no em coneixia a qui la Tònia havia explicat qui era jo. La dedicatòria en la que va escriure: “A Inés, qui fa més de 30 anys que viu a Chicago, però segueix amb les arrels a Catalunya. Això és bo. Una abraçada”, no porta data, però el llibre es va editar el 1993, per tant devia ser aquell estiu. També em va dir que coneixia l’autora i que era amiga dels seus pares i d’ella. Vaig llegir els contes de Contrapunts i vaig pensar que m’agradaria conèixer l’escriptora. La Tònia se’n va anar de Chicago, jo per aquells anys venia poc per aquí i el meu desig de conèixer Maria Rosa Godes va quedar enlaire.
Van passar els anys i vam venir a viure a Barcelona. Primer en un barri lluny del Putxet, però com que al meu marit li agrada molt El Putxet, ens vam establir més tard aquí. L’any passat a començaments de desembre, el meu marit em va dir que havia descobert una publicació nova i me’n va portar un exemplar. Es tractava del número dos de El Jardí de Sant Gervasi. Aquell mateix migdia el vaig fullejar i vaig trobar un conte de l’autora de Contrapunts. També s’informava que viva a Sant Gervasi. Immediatament em va retornar el desig de conèixer-la i la vaig localitzar. Vaig marcar el seu número de telèfon al temps que pensava “Inés no hi tens res a perdre. Si no vol parlar amb tu, si més no, ho hauràs intentat”. Vaig marcar el número, em va sortir el contestador (no era estrany, era un dissabte a l’hora de dinar) i vaig deixar un breu missatge amb el meu nom i el motiu de la meva trucada. Ho hagués intentat un o dos cops més la setmana següent, però no va caldre; un parell d’hores més tard la Maria Rosa em va trucar. Li vaig explicar que m’havia agradat molt el recull de contes i que me’ls havia regalat la Tònia Tell. Li vagi caure bé i això va ser el començament d’una gran amistat.
Resposta
Maria Rosa Godes
Quan em van demanar si volia col·laborar en la nova revista anomenada El Jardí de Sant Gervasi amb un conte meu, tot seguit vaig dir que sí. En primer lloc perquè he nascut al Putxet i malgrat que he canviat varies vegades de domicili, mai no m’he mogut del barri perquè no sabria viure en un altre indret, i després perquè el nom de la Revista em va semblar molt bonic, gairebé poètic, i és clar el títol del meu conte només podia ser “Aquelles flors”. Que poc sabia jo aleshores que aquest fet produiria uns inesperats esdeveniments que seria el nexe que uniria dues persones que ni una ni l’altra es coneixien, però sense saber-ho estaven ja nuades per un fil subtil que les havia lligat feia molts anys i des de molt lluny.
El desembre va sortir al carrer el número dos de la revista amb una bonica portada i un contingut molt interessant, i jo tota cofoia amb el meu conte a l’abast de tothom! Un dia, en arribar a casa, vaig trobar un missatge telefònic demanant per mi de part d’Inés Tell. El cognom no em va estranyar massa ja que m’era molt afí! De molts anys enrere, joves encara, érem molt amics de Jordi i Françoise Tell, propietaris de l’Hostal Sant Marçal del Montseny on hi pujàvem molts caps de setmana amb els meus tres fills que tenien gairebé la mateixa edat dels d’ells: Tonia, Jordi i Xavi. Passà el temps inexorable, i tots ens vam fer més grans a tal punt que Tonia va marxar a Chicago per casar-se amb un xicot americà i s’hi va quedar a viure. Alguna que altra vegada esporàdica, tornava per veure els seus pares. En una d’aquestes estades a Barcelona va coincidir en la presentació d’un dels meus llibres, Contrapunts, un recull de relats. A Tonia li va agradar molt i abans de marxar s’endugué un llibre demanant-me que li dediqués a Inés Tell, cosina seva, que feia molt temps residia a Chicago. Així ho vaig fer. Després passaren anys i més anys i aquell llibre meu a Chicago quedà oblidat entre les boires de la meva memòria.
Al llarg de la meva vida, no sé per quin motiu, m’han succeït moltes coses una mica inversemblants i inesperades, embolcallades però, d’una certa màgia. I en trobar-nos amb Inés Tell aquest encanteri es desplegà com un vano! Quantes “causalitats” entre Inés, Contrapunts i jo, les quals han donat pas a una veritable estima. De Chicago al Putxet! Després de tant de temps Inés havia tornat a Catalunya, el seu país, on té les seves més profundes arrels, instal·lant-se al Putxet, i allà un cert dia, trobà dintre de la revista El Jardí de Sant Gervasi un conte d’una escriptora que l’havia captivat feia molts anys i ara podia complir el seu remot desig de conèixer-la personalment.
Com podeu veure aquesta trobada va acompanyada d’un encant, d’una intensitat i d’un destí, que ha estat jugant amb nosaltres dues, tot deixant un pòsit d’una profunda i gran amistat.
