Cultura
Carles Romaní
El dramaturg, escenògraf, director i empresari teatral Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872-1943) va residir a Sarrià, al número 2 del carrer Sant Joan -actualment carrer Dolors Monserdà– des dels primers anys del segle passat i, com a mínim, fins a la dècada dels trenta. Encara que desconeixem els motius que el van portar a establir-se a la vila, és evident que hi va arrelar amb força.
La casa on va instal·lar-se amb la seva dona, Dolors Sojo, la Lola, una excel·lent pianista, es va convertir ràpidament en un centre de reunió d’intel·lectuals i artistes. Tant hi acudien aquells que buscaven oportunitats per desenvolupar la seva carrera —com el pintor Joaquim Torres-García, que acabava d’arribar a Sarrià l’any 1900— com aquells a qui Gual convocava per demanar-los opinió sobre qüestions teatrals que no revelava fins a tenir-los reunits. “Distingit amic: tinc el gust d’acompanyar-vos invitació per una sessió de teatre que he organitzat exclusivament per a les meves amistats, a fi de donar a conèixer un aspecte dramàtic, que necessita l’opinió dels meus amics. Comptant-vos entre aquests, vos suplico la puntual assistència a la mateixa i per endavant vos l’agraeixo de tot cor”, escrivia en la convocatòria. Entre els assistents possiblement s’hi trobaven el pintor i empresari teatral Lluís Graner, el musicòleg Joaquim Pena, l’advocat i escriptor Maurici Serrahima i, potser també, el pintor Nicolau Raurich, que amb els anys es va recloure de forma malaltissa a casa seva. Tots ells vivien a Sarrià i hi ha constància de la seva relació personal amb Gual.
Segons el cronista local Antoni Balasch, “el sarrianisme d’Adrià Gual va ser real, ja que al cap de poc d’arribar a Sarrià es va incorporar plenament a la vida cultural del poble”. Efectivament, la bibliografia i l’hemeroteca ens mostren Gual, l’any 1912, dirigint Els sense cor, d’Apel·les Mestres, als jardins del Desert de Sarrià; l’any següent, en l’acte benèfic organitzat pels marquesos de Villamediana en els jardins de la seva imponent torre del número 2 del passeig del Dr. Robert (de la Bonanova), arranjats i decorats per Gual en el seu paper d’escenògraf.
A partir del 1919, Gual va formar part del consell directiu de l’Orfeó Sarrianenc − “cenacle, en aquell temps, dels personatges més cultes i selectes de la vila”−, on va deixar la seva empremta com a veritable professional del teatre. En aquell consell, sota la direcció de mossèn Àngels Obiols −compositor i organista−, també hi participaven, entre altres, el mateix Balasch (publicista/poeta), Lluís Tintoré (enginyer/poeta) i Antoni Urpí (orfebre). Ens explica Balasch que Gual “va exercir [el càrrec] amb la il·lusió i l’entusiasme de la seva joventut [ja tenia 47 anys!]”, i afegeix que “no va ser moderat a l’hora de prodigar iniciatives, que eren el fruit de la seva llarga experiència i de la seva intel·ligència preclara i excel·lentment dotada. Va ser ell qui va suggerir de publicar el butlletí d’aquesta agrupació coral i, volent que aparegués dignament, va dibuixar-hi una magnífica portada i hi va contribuir ininterrompudament amb les seves exquisides col·laboracions literàries”. Aviat, Gual es va convertir en un personatge popular que, en paraules de Balasch, “quan passejava pels nostres carrers, impecablement vestit, amb la seva inseparable cartera i amb el somriure als llavis, els sarrianencs l’acollien amb respecte i estaven orgullosos de poder-lo saludar”.
M. Serrahima va descriure el personatge d’aquesta manera: “No era gaire alt, i tenia un cap molt personal, que movia amb un lleuger encarcarament. Portava els cabells, en els darrers anys, pentinats amb una mena d’estilització del que havien estat els seus cabells llargs de joventut. Pulcre en l’agençament i reposat en el gest i en el parlar, el nas agut i amb l’aire una mica impertinent i una certa caiguda de les parpelles, li haurien pogut donar un cert aspecte distant o fins i tot una mica afectat si no ho hagués corregit de seguida el somriure, ara vagament irònic, ara suaument melangiós o cansat, però sempre ple d’una bondat inefable”.
Renovador de l’escena catalana −fundador l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, del Teatre Íntim i de la productora cinematogràfica Barcinógrafo−, Gual va ser un creador polifacètic, un “artista infinit”, com diu el títol de l’exposició virtual que actualment li dedica el Museu d’Arts Escèniques. Destacat il·lustrador i amb prou habilitat per defensar-se com a intèrpret amateur de violoncel, a Sarrià va deixar una petita mostra de la diversitat de les seves capacitats i interessos: la participació en el disseny del mobiliari de la sala de música de la casa Lluís Guarro −decorada amb les pintures de Josep Obiols i Francesc d’Assís Galí− al carrer Vilana (Setantí), i a les acaballes de la seva vida l’inici del mural dedicat a la Mare de Déu de Montserrat a la parròquia de Sant Vicenç, obra finalitzada pel seu deixeble Lluís Pallarès.
