Dimarts 19, març 2024
14.8 C
Sant Gervasi
15.6 C
Sarrià
Publicitat

Així de senzill

Un conte de Mò Bertran

Publicat el 27.6.2020 9:30

Cultura – Relats

Mò Bertran

Miraré el mòbil quan arribi a casa. Abans no. Em moro de ganes de saber si l’Andreu m’ha respost el missatge, però no ho revisaré ara. No tocaré el mòbil. Potser m’ha escrit i quedarem per sopar. O potser no ho ha fet, com tantes vegades, no respon perquè en el moment no pot i després ja no hi pensa. No passa res. Sí, sí que passa. Però no faré elucubracions mentre camino. Aquesta primavera fa olor d’estiu i l’olor de ginesta em crida a passejar. Sense mòbil. Gaudint de la brisa, del sol de tarda, dels carrerons estrets que escullo. He perdut la noció del temps, no sé quanta estona fa que volto. Quan he sortit de l’editorial eren dos quarts de set. He pujat la rambla fins als jardins i he continuat amunt. M’agradaria saber quina hora és ara, però no vull consultar-ho. M’hauria de comprar un rellotge, fa mesos que ho penso. A la feina miro l’ordinador. Al carrer, cada vegada que vull saber l’hora trec el mòbil i llegeixo els missatges rebuts. La majoria de vegades, el torno a guardar sense mirar l’hora. Ara no ho faré, tant m’és si són les set o dos quarts de vuit. Encerclo el parc i m’encamino cap a casa. Hi arribaré amb temps suficient per dutxar-me i canviar-me abans de sortir a sopar. Si l’Andreu m’ha escrit, és clar. Si m’ha respost i em proposa un lloc on trobar-nos. Tinc temps, calma, no tinc pressa, vull anar lenta. Però cada vegada camino més ràpid. Tinc el pressentiment que avui sortiré.

Publicitat

L’ascensor està avariat, pujo els tres pisos a bon ritme. Obro la porta, em trec les sabates, em trec la jaqueta, omplo un got d’aigua. Intento controlar la impaciència i respiro fondo. El rellotge groc sobre la lleixa marca tres quarts de vuit. Sec al sofà, bec a poc a poc. Estic preparada.

Publicitat

–No!

No hi és! Torno a remenar la bossa de mà, ho escampo tot fora, acabo aviat, és petita. No hi és. Però si no l’he tret durant tota la passejada. He fet l’esforç de no mirar-lo! Desfaig mentalment les accions, el recorregut. Em torno a calçar, tanco la porta de cop, baixo saltant, surto al carrer i repeteixo exactament el camí de tornada, amb els ulls fixats a terra. Quan arribo a l’editorial, m’apercebo que només l’he tingut a la mà just sortir de la feina, quan he mirat l’hora després d’enviar-li el missatge. Faig i desfaig el tros de carrer, dreta, esquerra, esquerra, dreta. Ni rastre del mòbil. No pujo a l’editorial, sé que allà no hi és. Merda. L’aparell en si m’importa un rave ara mateix, però m’és imprescindible. No em sé el telèfon de l’Andreu de memòria. Tampoc no el vull trucar. Tampoc no el puc trucar. De fet només he memoritzat el telèfon de la meva mare, del meu germà i de l’Anna. I ells no tenen el telèfon de l’Andreu. No el coneixen.

Pujo les escales de casa com si tornés d’una marató, cada esglaó és una muntanya. Lentament, agafant aire, ara sí que no tinc pressa. Pressentiment odiós, espero que no es compleixi, tant de bo avui sigui un dels dies que no respon, almenys. Potser hauria de fer una denúncia, però no vull sortir.  I no puc trucar ningú.

Em poso les malles i una samarreta de tirants i m’eixugo els cabells amb la tovallola. Quan m’estic servint una copa de vi blanc –malgrat tot o gràcies a tot–, truquen a la porta. Em miro de reüll al mirallet del rebedor. L’Andreu sap on visc, és clar. Obro. Pere?

–Has perdut el mòbil, oi? M’ha trucat un noi que l’ha trobat al carrer, i jo soc l’última trucada teva.

En Pere? Ah, sí, li he demanat que m’enviés avui la resta de la traducció per llegir-la el cap de setmana.

–Volia la teva adreça per portar-te’l, jo he pensat que era millor que em digués un lloc on trobar-vos. I com que tu i jo som veïns, li he dit que t’avisaria i que si no et trobava, hi aniria jo.

Oh, que fàcil, que ràpid. A les nou a la terrassa del Films? El pressentiment era cert, avui surto. A recollir el mòbil. Em sento patètica. Tinc la copa de vi a la mà, en bec, m’ajuda a oblidar l’Andreu. Quan reculli el mòbil miraré els missatges i, sigui el que sigui, tornaré a casa. Llegiré la traducció d’en Pere. Dilluns l’haig d’enviar a maquetar, si no, no el tindrem publicat al juny. I jo, que si el missatget, que si el pressentiment, que si el sopar amb l’Andreu. En Pere fa petar els dits davant meu.

–Ei, de res, eh? Et va bé anar-hi, espero? I per cert, t’he enviat la traducció, ja parlarem. Marxo!

Hòstia, que empanada estic. En Pere ha conegut la meva versió bleda. Jo que a la feina sempre estic alerta. L’editorial és un hospital, cada setmana parim uns quants llibres. Em sento orgullosa del meu equip de treball, aquest any tenim més pressupost i ens hem atrevit amb més traduccions.

Espavilo i les nou en punt soc a la terrassa, no sé qui busco. M’assec i demano una altra copa de vi. A un quart encara no se m’ha apropat ningú, miro la gent i espero. No tinc mòbil, per això soc aquí.

Arriba un noi amb una motxilla penjada. Es presenta, es diu Gabriel. Un arcàngel amb les ales posades i el meu mòbil a la mà, assenyalant-me. Ell sap qui soc, ha mirat les fotos del mòbil. És molt jove, porta els cabells llargs, castanys, és alt, prim i té una mirada eixerida. M’ofereix el telèfon com un trofeu. L’ha trobat a terra. Ha vist que no hi havia contrasenya i ha buscat l’última trucada. Així de senzill.

-Moltes gràcies, de veritat! Hi tinc la vida ficada en aquest estri.

Si per vida s’entén el que jo tinc. Per què s’asseu? Espera que li agraeixi pagant-li? Convidant-lo a una copa?

–Una cervesa sí que me la prendré!

Deixa la motxilla a terra. Va carregat de llibres. Somriu, és molt atractiu i ho sap. Brindem pel mòbil retrobat. Parlem de lectures, estudia Història, passem d’una dècada a l’altra i li acabo recomanant tres llibres. Ha passat una hora i no he mirat els missatges, ho faig amb l’últim glop. Només un, de l’Anna, i la resta, de grups. Aixeco els ulls. En Gabriel em pregunta si li podré deixar els llibres que li acabo de recomanar, si és que els tinc.

– Te’ls baixo ara, si t’esperes. O és massa tard?

De cop i volta, penso que aquest noi té vida autèntica, una colla, una parella, un pla per aquesta nit. És divendres. Però em diu que sí, que m’espera i que després el puc convidar a sopar per agrair-li que m’ha recuperat el telèfon. Em fa gràcia la barra que té. Em fa gràcia que sigui tan jove, tan desimbolt, tan diferent de l’Andreu.

Baixo amb els llibres. Entrem al tailandès de la plaça, hi ha lloc i li agrada el menjar tailandès. Sopo, ric, m’explica històries, de la Història i de la petita història de la seva vida. No em pregunta res. No li dic que soc editora, no li explico res. Només parlo dels llibres que li he deixat. Marxo contenta, m’ha fet riure. Ell marxa rient.

–He fet un bon canvi de trofeu! –crida aixecant els llibres amb la mà.

Pujo a casa i ja no tinc ganes de llegir. Rebo un missatge de l’Andreu, disculpant-se. Tenia un sopar a casa amb els cunyats. Vés a cagar. Molt millor amb l’arcàngel Gabriel, caigut del cel per tornar-me el mòbil perdut i el sentit de l’humor.

No responc a l’Andreu. I en canvi envio un missatge a en Gabriel, agraint-li de nou el desplaçament, i jo sé que el que li estic agraint és la nit. En Gabriel respon ràpid, cada frase curta és un missatge. Ja ha començat el llibre, al metro. Li encanta.

Divendres baixo amb tres llibres més i ens trobem al Films. Copa de vi blanc i cervesa. Sopar tailandès. Ho convertim en un ritual que espero amb impaciència durant la setmana. M’arreglo, o em desarreglo. He recuperat roba de fa anys que tenia per casa. Com que me la posava quan era més jove, em fa sentir més jove. Viatjo vint anys enrere, em trec la llosa del damunt. Reunions, edicions, presentacions. Dinars, fires. Andreus.

Copa de vi blanc i cervesa. Menjar tailandès. Ens reserven la taula. En Gabriel arriba sempre més tard que jo, sempre content, sempre llegit. Amb comentaris pertinents i que em sorprenen. Surto del meu món petit, del meu món ja gran. Viatjo lluny.

L’Andreu m’envia missatges i jo visc en una altra galàxia. Ell hi insisteix.

Avui he convidat l’arcàngel a casa. Tinc vi i cervesa. He cuinat uns fideus amb verdures i podem demanar algun plat més al tailandès. Estic nerviosa, perquè no sé què vull, però la il·lusió em fa sentir bé. I aquesta relació m’està rejovenint. En Gabriel m’atrau, crec que jo també a ell. Connectem. Avui em vesteixo amb consciència, vestit estampat, escotat, i sandàlies vermelles. No m’he posat calces. Ja és hora que passem una nit junts. Només en serà una. O dues.

En Gabriel arriba estranyament puntual.

–T’he portat la meva primera novel·la. No m’atrevia a dir-te que escric. No m’atrevia a dir-te que sé que ets editora, és clar que ho sé. Sé que molts dels llibres que em deixes els has editat tu. Jo vaig intentar publicar un recull de contes, però finalment ho vaig aturar per dedicar-me de ple a la novel·la. Que segur que t’agradarà. I que segur que podràs publicar-la o passar-me un bon contacte, oi?

Era això. Així de simple.

M’ajusto el vestit. Guanyo temps, em refaig. Vaig a l’habitació i em poso un tanga –potser finalment també passarà la nit aquí, potser en passarà moltes més de les que esperava.

Preparo el vi i la cervesa, en Gabriel entra a la cuina. Em comença a explicar l’argument del seu llibre, mentre jo l’abraço per darrere i li descordo els pantalons.

Mò Bertran, professional del món editorial, va dirigir l’editorial Edi-Liber, i ha treballat durant anys a l’editorial Icaria. Veïna de Sant Gervasi, actualment treballa com a correctora per compte propi. Fa uns mesos ha començat a escriure.

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.