Així vivien (i sobrevivien) els humans durant l’edat de pedra

Biologia

Cristina Junyent

El període més llarg de l’existència humana és l’anomenada edat de pedra o paleolític, que s’estén des de fa uns 2,5 milions d’anys fins fa uns 12.000 d’anys. Al paleolític més antic, l’inferior, van viure Homo habilis, primer a fer eines de pedra rutinàriament, i el grup erectus, primer a domesticar el foc. Al paleolític mitjà van viure els neandertals, i al superior, els humans moderns. 

Durant aquest 90% de la història humana, l’alimentació depenia de la cacera i la recol·lecció. Els habilis, a més de collir vegetals (tubercles, arrels, escorces, brots tendres, fruites i llavors) i capturar petits animals (insectes, rèptils, rosegadors, pollets, ous…), eren carronyaires, aprofitaven cadàvers trobats o robats a altres depredadors. Els erectus més moderns, els neandertals i els sapiens van convertir-se en caçadors, tot i que mai no van abandonar les pràctiques anteriors. De neandertals, s’han trobat llances de fusta a Alemanya, i tan neandertals com sapiens van aprendre a pescar amb arpons, xarxes i hams. A aquests dos grups, també se’ls han atribuït restes de cabanes fetes amb branques i pells. Atès que feia un milió d’anys, els erectus ja havien domesticat el foc, des d’aleshores els nostres avantpassats menjaven aliments cuits —millorant la dieta— i s’escalfaven per protegir-se del fred i de les feres. 

Els caçadors i recol·lectors coneixien bé l’entorn. Identificaven plantes comestibles i remeieres, rastrejaven animals i interpretaven els signes meteorològics. La vida quotidiana incloïa fabricar eines, construir aixoplucs, preparar aliments, cosir peces de vestir amb agulles d’os i cuidar els infants. El coneixement es transmetia oralment; mites i relats explicats entorn el foc complien una funció educativa, espiritual i de cohesió. El joc i la imitació eren claus per aprendre a sobreviure.

L’organització social solia ser igualitària, sense grans diferències de poder o riquesa. Homes i dones participaven en la subsistència: la recol·lecció femenina aportava tant o més que la caça, en la qual també hi participaven dones. Sense propietat privada ni acumulació de béns, la mobilitat estacional obligava a portar només allò essencial. La cooperació dins del grup era vital, i les decisions es prenien de manera col·lectiva.

Els humans del paleolític mitjà i superior també elaboraven collarets amb petxines o dents d’animal, figures humanes en miniatura i pintures corporals. Als enterraments neandertals s’hi ha trobat pedres i o objectes, indicis d’un pensament simbòlic i espiritual. Les formes d’expressió artística que van desenvolupar seran tractades en l’article del gener. 

Al final del paleolític, la fi de les glaciacions va fondre grans masses de gel i va formar grans llacs i mars interiors, com el Bàltic. Gran part de la megafauna —mamuts, tigres dents de sabre, peresosos terrestres i cérvols gegants— s’havia extingit. El clima esdevenia més amable; s’albirava una nova era. Durant el mesolític —època de transició entre el màxim glacial, fa 18.000 anys, i l’inici de l’agricultura al Pròxim Orient, cap al 10.000 ane— els humans van perfeccionar les eines i les armes, esmolant-les fins a convertir-les en puntes mortals. A mesura que els glaços reculaven, els caçadors i recol·lectors abandonaven les coves, i, en grups d’una cinquantena, podien viure com a nòmades, establint campaments estacionals a zones riques de recursos. Rius i llacs proporcionaven aigua, peixos i animals que baixaven a beure; quan els recursos s’esgotaven o els ramats migraven, també ho feien ells. 

L’impacte ambiental era baix, els desplaçaments limitats i la densitat mitjana de 0,5 habitants/km². La natalitat era reduïda; en una vida seminòmada només es podia criar un fill cada cinc anys. La mortalitat era elevada i l’esperança de vida, de 25 a 30 anys, estava rebaixada per l’elevada mortalitat infantil; qui superava la infantesa podia viure fins als 50 o 60 anys.

Malgrat els riscos —accidents de caça, atacs de feres, infeccions o complicacions en el part—, la vida no era dolenta. Els petits grups nòmades patien dolors articulars, però, com que no convivien amb animals domesticats ni formaven grans poblacions, quedaven al marge de moltes malalties infeccioses i de les epidèmies humanes clàssiques; eren massa pocs per mantenir malalties de transmissió directa com el xarampió. I, en moure’s constantment, evitaven la contaminació de l’aigua i els residus. Tot i això, podien patir infeccions ocasionals transmeses per la mosca tse-tse, pel tripanosoma, causant de la malaltia del son, quan s’acostaven a les preses. Fa uns 15.000 anys, la domesticació del gos els va aportar vigilància i protecció. Encara avui, alguns grups depenen de la cacera i la recol·lecció, com els pigmeus d’Àfrica central, els boiximans del sud-oest d’Àfrica o els aetes a les Filipines. 

A mesura que s’enretiraven els glaços, el clima més càlid va provocar un canvi ecològic que va obrir nous territoris a plantes i animals abans escassos: blat, arròs i blat de moro. Les tres espècies de cereals es van expandir fins a convertir-se en la base de la dieta humana; la farina que se n’obté encara acompanya la meitat dels plats que es mengen arreu del món. També van començar a guardar animals propers: ovelles, cabres, porcs i gallines. Molt més còmode que haver-los d’anar a caçar. L’agricultura i la ramaderia bàsiques van donar lloc als primers assentaments permanents, situats prop de l’aigua i de sòls fèrtils. Els pagesos emmagatzemaven la collita, que calia gestionar la resta de l’any. I, arrelats als camps, van canviar completament d’estil de vida. 

Van construir cases de fusta, pedra o fang, segons els materials disponibles. Tot i continuar caçant i recol·lectant, ja no eren nòmades: havien esdevingut sedentaris. Van sorgir els primers poblats. L’agricultura i la ramaderia van transformar l’estil de vida de fa uns 10.000 anys i van donar principi al neolític, una autèntica revolució que, segons els científics, és la que més ha marcat la nostra història.